El baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) corresponent al febrer de 2025 ha sacsejat el tauler polític lleidatà amb una dada que no admet termes mitjans: Aliança Catalana, el partit liderat per Sílvia Orriols, seria la primera força política a la província de Lleida amb un 17,9% d’intenció de vot, superant ERC (17%) i el PSC (12,5%). Però el que converteix aquesta xifra en un terratrèmol polític no és només l’ascens d’una formació independentista radical, sinó el context que l’envolta: la confiança en la Generalitat s’enfonsa a un 2,2 sobre 10, el Parlament obté un 2,5, i el 69% dels catalans es declara poc o gens satisfet amb el funcionament de la democràcia. A Lleida, capital de la Catalunya interior, el malestar ciutadà ha trobat un altaveu.
El mapa electoral de Lleida: un tomb històric
Les dades del CEO, recollides pel diari Segre, dibuixen una província on l’independentisme tradicional perd pistonada mentre l’opció més radical guanya terreny. Aliança Catalana obté un 17,9% d’intenció de vot directa, seguida d’ERC amb un 17%, el PSC amb un 12,5% i Junts amb un 8,9%. Al conjunt de Catalunya, la projecció d’escons situa el PSC com a primera força (36-38 diputats), però la gran sorpresa és Aliança Catalana, que irromp amb 23-25 escons, superant Junts (16-18) i quedant molt a prop d’ERC (24-26).
Aquest ascens no és fruit de la casualitat. A Lleida, on la immigració irregular i la inseguretat ciutadana són preocupacions creixents, el discurs d’Orriols —que combina independentisme radical amb un missatge dur contra la immigració il·legal— connecta amb un electorat que se sent abandonat per les institucions. El baròmetre revela que el 62% dels votants de Vox i el 53% dels d’Aliança Catalana assenyalen la inseguretat com el seu principal problema, molt per sobre de la mitjana general. En una província on el PP i Vox sumen forces en l’àmbit municipal, aquesta dada explica per què l’extrema dreta independentista està menjant terreny a la dreta constitucionalista.
La crisi de confiança: institucions suspeses
El baròmetre del CEO no només mesura intenció de vot; també radiografia la salut democràtica de Catalunya. I el diagnòstic és alarmant. En una escala del 0 al 10, la confiança en la Generalitat obté un 2,2; el Parlament, un 2,5; la Monarquia espanyola, un 3,4; els Ajuntaments, un 3,8; els Tribunals de justícia, un 4,1; la Unió Europea, un 4,6; i l’Església catòlica, un 4,7. Només el 25% dels catalans diu confiar en el Govern de Salvador Illa, i tot just el 28% en el Parlament.
Aquests números reflecteixen una desafecció institucional que traspassa el debat independentista. El 69% de la població es mostra poc o gens satisfeta amb el funcionament de la democràcia actual, i un preocupant 56% creu que el govern els oculta informació. A Lleida, on la gestió de la immigració i la seguretat són temes recurrents a les converses de bar, aquesta desconfiança es tradueix en un vot de càstig cap als partits tradicionals. Aliança Catalana capitalitza aquest malestar presentant-se com l’única força que diu allò que altres callen.
Inseguretat i habitatge: les dues cares de la fractura social
El baròmetre revela una fractura generacional i temàtica que explica l’auge d’Aliança Catalana. Mentre la inseguretat és el problema principal per al 62% dels votants de Vox i el 53% dels d’Aliança, l’habitatge angoixa al 35% dels joves de 18 a 24 anys, al 31% dels votants dels Comuns i al 20% dels de la CUP. A Lleida, on el preu del lloguer ha pujat un 40% en els últims cinc anys i els robatoris al centre històric són moneda corrent, ambdues preocupacions conviuen.
Però la dada que ha de fer reflexionar els partits constitucionalistes és que la inseguretat no és un problema exclusiu de la dreta. El 25% dels majors de 64 anys també l’assenyalen com a prioritat, i aquest col·lectiu és tradicionalment més afí al PSC o al PP. No obstant això, el vot d’aquests grans està migrant cap a Aliança Catalana a Lleida, on la formació d’Orriols ha sabut connectar amb la por al delinqüent reincident i la sensació d’impunitat judicial. Mentre el Govern d’Illa s’embolica en debats identitaris, el ciutadà de peu veu com la seva qualitat de vida es deteriora.
L’independentisme radical com a símptoma, no com a causa
Convé no simplificar: Aliança Catalana no és només un partit independentista; és un moviment que canalitza la frustració cap al sistema. El 56% dels catalans creu que el govern els oculta informació, i el 69% està insatisfet amb la democràcia. En aquest caldo de cultiu, el discurs d’Orriols —que barreja sobiranisme amb un missatge antisistema i un llenguatge directe contra la immigració irregular— troba un ressò que els partits tradicionals no aconsegueixen contrarestar.
A Lleida, on la presència d’immigrants en situació irregular és visible a barris com el Cappont o la Mariola, el discurs de la seguretat es converteix en una arma electoral letal. El PSC, que governa la Paeria amb el socialista Fèlix Larrosa, ha intentat una gestió moderada, però les dades del CEO demostren que no n’hi ha prou. ERC i Junts, per la seva banda, estan atrapats en la seva pròpia crisi interna i no ofereixen una alternativa creïble. I el PP, amb un 12-13% de projecció d’escons al conjunt de Catalunya, continua sense enlairar-se a Lleida, on el seu discurs constitucionalista xoca amb l’independentisme majoritari de la província.
Perspectiva de futur: l’avís als partits constitucionalistes
El baròmetre del CEO és un avís per a navegants. Si els partits constitucionalistes —PSC, PP i Vox— no aconsegueixen articular un discurs que abordi la inseguretat i la desafecció institucional amb mesures concretes, Aliança Catalana continuarà creixent. A Lleida, on el 17,9% d’intenció de vot ja la situa com a primera força, el fenomen Orriols no és una anècdota; és una tendència.
La reflexió final és incòmoda però necessària: la democràcia catalana està malalta. Quan només el 25% dels ciutadans confia en el seu Govern i el 69% està insatisfet amb el sistema, el caldo de cultiu per a extremismes està servit. A Lleida, la capital de la Catalunya rural i conservadora, Aliança Catalana ha entès que la millor manera de créixer és explotar el malestar. Als partits constitucionalistes els queda poc temps per demostrar que poden oferir alguna cosa més que gestos i bones intencions. Si no ho fan, el proper baròmetre podria ser encara més inquietant.