Lleida no necessita un comissari cap que il·lustri el follet de la Generalitat: necessita un comandament que impartis ordre a les carrers. El retorn de Josep Maria Estela a la capçalera de la Regió Policial Ponent a mitjans d’octubre de 2026 no és, per tant, una simple rotació professional. És una decisió que torna a posar sobre la taula una pregunta incòmoda: si quiens governen els Mossos d’Esquadra trien els seus comandaments per criteris operatius o per equilibris de poder en el nacionalisme que campeja per Barcelona. Estela, natural d’Alcarràs i de 55 anys, torna al mateix lloc del qual va ser rellevat a novembre de 2024 enmig d’una tempesta d’acusacions de politització contra el departament d’Interior, llavors en mans de Joan Ignasi Elena (ERC). El seu retorn coincideix, a més, amb un sisme a la cúpula: la renúncia de Josep Lluís Trapero, l’arribada de Ferran López com a director general de la Policia i el nomenament de Sílvia Catà, primera dona comissària cap.

La pregunta és única: ¿reforça aquest nomenament la seguretat de Ponent, o és un nou moviment de pedres en un tauler massa partidista?

¿Es Estela un refuerzo para Lleida o una ficha política?

L’ordenació publicada per SEGRE deixa poc espai per a la interpretació complaciente. Josep Maria Estela, de 55 anys i natural d’Alcarràs, tornarà a mitjans d’octubre de 2026 al capdavant de la Regió Policial Ponent, rellevant al comissari Josep Codina, el seu nou destí roman pendent de resolució. No és la primera vegada que Estela ocupi aquest lloc: ja va ser cap dels Mossos a Ponent entre octubre de 2022 i novembre de 2024. En aquell període, i segons la mateixa informació, havia passat a formar part de la cúpula del cos, integrat en la prefectura junts al comissari cap Miquel Esquius -recentment jubilat- i la subdirectora, la comissària Àlicia Moriana, en una decisió del llavors director general de la Policia, Josep Lluís Trapero.

El currículum d’Estela no admite tisores formals. Lleva en el cos des de 1995 i ha comandat la regió del Camp de Tarragona i la de Terres de l’Ebre. A més, va ser el primer leridà que arribés a ser cap dels Mossos en tota Catalunya: ocupà aquest càrrec durant deu mesos com a substitut de Trapero, fins que va ser rellevat. És fill de Josep Estela Fontanals, primer alcalde democràtic d’Alcarràs. La seva vinculació amb el territori és real i prolongada. Però justament per això l’anunci del seu retorn no pot llegir-se només com un ascens tècnic: ha de llegir-se en clau de poder, perquè en els Mossos el poder ha deixat fa temps de ser merament policial. L’opacitat sobre el destí de Codina, per exemple, no ajuda a dissipar la sensació que els comandaments es mouen segons criteris que la ciutadania desconega.

La politització que no s’ha dissipat

El fet més incòmode del expedient Estela no és la seva edat, el seu origen ni la seva experiència: és el seu cessament a Ponent. SEGRE recull textualment que “el releu d’Estela indignà agents i comandaments, que acusaren la Secretaria General d’Interior, llavors en mans de Joan Ignasi Elena (ERC), de politització”. No es tracta d’una opinió d’aquest periòdic; és la reacció d’agents i comandaments del propi cos davant d’una decisió que perceberen com un ajust de comptes partidista. El departament d’Interior de la Generalitat, en aquell moment sota control d’Esquerra Republicana, movia un comandament sense la tranquil·litat que hauria d’acompanyar a una rotació professional.

Aquesta acusació no és un detall menor. En una democràcia, la policia autonòmica ha de dependre de la llei, no del color de la targeta del conseller d’Interior. Quan els propis agents detecten que els destins obedeixen a càlculs polítics, la cadena de comandament es resseca, la moral baixa i la ciutadania acaba pagant les conseqüències. Lleida no necessita un cap de regió que sigui un comissari competent sobre el paper, però condicionat des del primer dia per la sospita que el seu nomenament respon a equilibris de partit. Necesita un comandament que impartis ordre sense que ningú es dubti de la seva independència. El fet que el seu pare fos el primer alcalde democràtic d’Alcarràs li atorga un llegat familiar de servei públic; ara li correspon a ell demostrar que aquest llegat es tradueix en independència professional, no en lleialtat al partit que el designa.

Menys política, més ordre

A mitjans d’octubre de 2026, Josep Maria Estela tornarà a seure a la capçalera de la Regió Policial Ponent. Serà llavors quan es demostrï si el seu retorn ha estat un èxit operatiu o una operació d’imatge. Els ciutadans de Lleida no li deuen lleialtat de partit ni adhesió automàtica: li deuen exigir resultats. I el primer resultat ha de ser la recuperació d’una policia autonòmica que miri a la ciutadania, no als seus amos polítics.

Lleida ha patit anys massa d’instrumentalització institucional. Els Mossos d’Esquadra no poden seguir sent un camp de batalla on els partits independentistes col·loquen i retiren comandaments segons les seves conveniències. Si la nova cúpula del cos -amb Ferran López al capdavant de la direcció general i Sílvia Catà com a comissària cap- vol demostrar que ha tancat aquesta etapa, ha de començar per garantir designacions basades en criteris estricteament professionals i per sometre’s a un escrutini real. Estela té l’oportunitat de demostrar que un comandament leridà, lluny de doblegar-se al nacionalisme, pot imposar la llei amb independència. O pot confirmar que, a Catalunya, la policia segueix sent patrimoni de la política. Per a Lleida, només una de les dues opcions és acceptable.