Mentre Lleida presumeix de tenir la taxa d’atur més baixa de Catalunya i assoleix un rècord històric d’ocupats, centenars de temporers que treballen la fruita als camps lleidatans dormen a la intempèrie als carrers de la ciutat. La Paeria ha hagut d’activar un dispositiu d’emergència al pavelló 4 de Fira de Lleida, a l’agost, per donar resposta al que el mateix Ajuntament qualifica com una “situació excepcional”. La paradoxa és brutal: mai hi va haver tanta feina a la província, però mai va ser tan visible la manca d’habitatge per a qui fa possible la campanya fructícola que sosté l’economia local.
El pavelló de l’emergència: una solució d’urgència
El dispositiu d’acollida, que s’activarà durant quinze dies en ple agost, no és una mesura estructural sinó un pedaç. El pavelló 4 de Fira de Lleida obrirà les portes durant aquest període per albergar els treballadors temporers que, en plena campanya de collita de fruita, no troben on dormir. La decisió, segons ha informat Segre, respon a “l’allau de treballadors que dormen a la intempèrie” que s’ha registrat les darreres setmanes.
La situació no és nova, però enguany ha assolit nivells crítics. L’arribada massiva de temporers per a la campanya de la fruita, que tradicionalment concentra la major demanda de mà d’obra de l’any a la província, ha desbordat la capacitat d’allotjament de la ciutat. Els albergs municipals i les pensions econòmiques fa setmanes que estan col·lapsats, i l’oferta d’habitatge de lloguer assequible és pràcticament inexistent.
L’Ajuntament, governat pel socialista Fèlix Larrosa, reconeix que es tracta d’una mesura excepcional. Però l’excepcionalitat es repeteix cada estiu, i la pregunta que plana a l’ambient és si l’administració local està fent prou per anticipar-se a un fenomen perfectament previsible.
La imatge de la vergonya: una caseta al costat de la Suda
Mentre el govern municipal anuncia el seu pla d’acollida, la realitat s’imposa amb cruesa al cor monumental de la ciutat. Un grup de persones sense llar, entre els quals hi ha temporers que han arribat a Lleida per treballar a la fruita, ocupa una caseta a la plaça al costat de la Suda, al Turó de la Seu Vella. La imatge, recollida per La Mañana, mostra la precarietat extrema dels qui, tot i tenir feina, no es poden permetre un sostre.
La ubicació no és casual. El Turó de la Seu Vella és el símbol de Lleida, el seu principal atractiu turístic i l’orgull dels seus habitants. Que desenes de persones dormin a les seves immediacions, a la vista de visitants i veïns, és un recordatori incòmode que la prosperitat econòmica no arriba a tothom per igual.
Aquestes persones, majoritàriament immigrants que han viatjat centenars de quilòmetres per treballar als camps de Lleida, s’enfronten a unes condicions laborals que, tot i ser legals, no els garanteixen una vida digna. El salari que perceben per la collita de fruita pot rondar una quantitat diària en jornades de fins a deu hores, insuficient per accedir a un habitatge en un mercat immobiliari tensionat per la demanda turística i la manca d’oferta pública.
El miratge de les dades macroeconòmiques
El mateix dia que es coneixia l’ampliació del dispositiu d’acollida, Segre publicava que Lleida suma ocupats, assolint un rècord de treballadors, i que la taxa d’atur cau, sent la més baixa de Catalunya. Són xifres que qualsevol ciutat envejaria, i que l’alcalde Larrosa no dubta a utilitzar com a argument de gestió.
No obstant això, aquestes dades macroeconòmiques amaguen una realitat més complexa. La feina que es genera a Lleida és, en bona mesura, estacional i precària. La campanya de la fruita concentra la major part de la contractació als mesos d’estiu, però aquests llocs de treball desapareixen tan bon punt acaba la collita. Els temporers, que són majoritàriament immigrants d’origen magribí, subsaharià o de l’Europa de l’Est, es veuen obligats a desplaçar-se d’una campanya a una altra, sense arrelament ni estabilitat.
El problema no és només d’habitatge, sinó de model productiu. Lleida depèn en excés d’un sector agrícola que necessita mà d’obra intensiva durant uns pocs mesos a l’any, però no ofereix condicions que permetin als treballadors establir-se de forma permanent. Mentre no s’abordi aquesta qüestió de fons, les solucions d’emergència com el pavelló de Fira de Lleida seran pedaços que no resolen el problema estructural.
La responsabilitat política: entre la gestió i mirar cap a una altra banda
El govern municipal de Fèlix Larrosa ha optat per una solució d’urgència, però l’oposició, especialment des de les files de VOX i PP, no ha trigat a assenyalar les contradiccions. Per als votants d’aquests partits, la imatge de temporers dormint al carrer és la prova que la política d’immigració del govern central i autonòmic és un fracàs.
No obstant això, la realitat és més matisada. La immigració és necessària per al camp lleidatà; sense temporers estrangers, la campanya de la fruita seria inviable. El problema no és que vinguin, sinó que el sistema no està preparat per acollir-los dignament. La manca d’habitatge públic, l’especulació immobiliària i la precarietat laboral són problemes que vénen de lluny i que cap govern ha abordat amb seriositat.
L’alcalde Larrosa, que recentment celebrava la sortida de Lleida de la zona tensionada d’habitatge, s’enfronta ara a l’evidència que aquesta decisió no ha resolt el problema d’accés a l’habitatge per als més vulnerables. La sortida de la zona tensionada, que permetia limitar els preus del lloguer, va ser aplaudida pels propietaris però criticada pels col·lectius socials, que van advertir que sense mesures alternatives el mercat continuaria excloent els qui menys tenen.
Més enllà del pavelló: una reflexió de futur
El dispositiu del pavelló 4 de Fira de Lleida és necessari, però no suficient. La “situació excepcional” que invoca l’Ajuntament es repeteix cada any, i la pregunta és si l’administració local està disposada a convertir l’excepció en norma.
Lleida necessita un pla integral d’acollida per a temporers que inclogui allotjament digne, serveis socials i mediació laboral. Necessita també una política d’habitatge que no es limiti a desregular el mercat, sinó que impulsi la construcció d’habitatge públic i protegeixi els llogaters davant l’especulació.
Mentrestant, els temporers continuaran dormint en casetes al costat de la Seu Vella, i els veïns de Lleida continuaran veient la contradicció entre els titulars triomfalistes i la realitat del carrer. La propera campanya de la fruita arribarà d’aquí un any, i si no es prenen mesures ara, tornarem a llegir la mateixa notícia: Lleida amplia el dispositiu d’acollida per a temporers sense sostre. L’excepcionalitat s’haurà convertit en costum, i això, per a una ciutat que presumeix de ser la capital dels Pirineus, és un fracàs col·lectiu que cap dada macroeconòmica pot maquillar.