Lleida ha perdut German París, professor de Dret Romà a la Universitat de Lleida (UdL) i codirector de la Càtedra Trivium de debat, traspassat als 53 anys. La notícia, confirmada pel diari Segre, ha provocat una onada de reaccions en l’àmbit acadèmic i cultural de la ciutat. París no era un docent a l’ús: combinava l’ensenyament universitari amb el món editorial independent i la formació en pensament crític. La seva mort deixa un buit que traspassa les aules.

El perfil d’un intel·lectual complet

German París era un antic alumne de la UdL que va tornar a la seva alma mater com a professor de Dret Romà, una disciplina que va saber connectar amb l’actualitat jurídica i social. Però la seva petjada veritable es va forjar a la Càtedra Trivium, un espai de debat que codirigia i que formava els estudiants en argumentació rigorosa, pensament crític i diàleg respectuós. A més, exercia com a editor, tot i que els detalls concrets del seu segell editorial no han transcendit. En una ciutat com Lleida, on la indústria cultural independent lluita per sobreviure, tenir un professor que també editava llibres tendia un pont entre el coneixement universitari i la societat civil.

La seva mort als 53 anys, segons la informació publicada per Segre, ha deixat consternats col·legues i alumnes. La UdL ha perdut un docent compromès, però Lleida ha perdut un constructor de capital cultural, aquell intangible que fa que una ciutat no sigui només un lloc on viure, sinó un espai on pensar.

El buit intel·lectual que deixa German París

La desaparició de figures com París no hauria de passar inadvertida per a qui gestiona allò públic. En els darrers anys, la Generalitat de Catalunya ha abocat recursos en macroesdeveniments com la Capital de la Cultura Catalana o en acords industrials amb grans corporacions, mentre el teixit cultural de base —el que formen professors, editors, llibreters i petits promotors— llangueix sense suport estructural. París representava el contrari: un treball silenciós, constant, sense focus ni titulars, que formava ciutadans crítics capaços de debatre sense insultar-se.

La Càtedra Trivium, que codirigia, era un oasi en un panorama universitari cada cop més orientat a l’ocupabilitat immediata i menys a la formació humanística. Quants estudiants van passar pels seus tallers de debat? Quants d’ells avui són professionals que saben argumentar, escoltar i dissentir amb respecte? Aquesta és l’herència que deixa, però també la pregunta que hauria d’inquietar els rectors i els polítics.

La universitat pública i el dilema de l’especialització

La UdL, com moltes universitats públiques espanyoles, viu atrapada entre dos focs: l’exigència de produir recerca quantificable en rànquings internacionals i la necessitat de mantenir una docència de qualitat que formi ciutadans complets. German París, amb el seu perfil de romanista i editor, encarnava aquesta tensió. La seva mort obliga a reflexionar sobre quin tipus de professorat s’està perdent.

En una època on les humanitats són sistemàticament devaluades en favor de carreres tècniques, la figura de París recordava que el Dret Romà no és una antigalla: és la base del sistema jurídic occidental, i ensenyar-lo amb passió és formar juristes que entenen el perquè de les lleis, no només el com aplicar-les. La seva marxa deixa una assignatura òrfena d’un docent que sabia transmetre aquesta passió.

Una reflexió de futur per a Lleida

La mort de German París no és només una pèrdua irreparable per a qui el va conèixer; és un avís per a Lleida. Les ciutats no es construeixen només amb formigó, polígons industrials o festivals d’estiu. Es construeixen amb persones que, des de la trinxera d’una aula o d’una editorial, sembren idees i formen consciències. El buit que deixa París no es cobreix amb un concurs públic ni amb un substitut temporal. Es cobreix amb una aposta decidida per la cultura crítica, per la formació en debat, pel suport a editors independents i per una universitat que no s’avergonyeixi dels seus humanistes.

Mentre els polítics locals i autonòmics continuïn finançant macroesdeveniments buits de contingut intel·lectual, mentre continuïn ignorant el treball silenciós de qui construeix capital cultural, ciutats com Lleida seguiran perdent els seus millors fills. German París se n’ha anat. La pregunta és si algú, des de les institucions, està disposat a recollir el testimoni. De moment, el silenci és l’única resposta.