Mentre el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, assegurava aquest mateix dilluns que «Lleida té a Catalunya la major capacitat per créixer», els jutjats de la ciutat registraven una dada demoledora que contradiu qualsevol discurs de desenvolupament econòmic seriós: les places civils dels tribunals lleidatans són les més saturades de tot Espanya, amb més assumptes i més sentències dictades que cap altra plaça civil del país. La paradoxa és insultant. La Generalitat que presumeix d’atreure inversions a Lleida és la mateixa que manté una administració de justícia col·lapsada, on la litigiositat bancària massiva —orquestrada per grans bufets— ha convertit els jutjats en una autèntica fàbrica deplets. Sense seguretat jurídica no hi ha inversió, i sense inversió no hi ha creixement. Però a la Conselleria de Sàmper prefereixen no mirar les dades del Consell General del Poder Judicial.
El rècord que ningú vol veure: Lleida lidera la saturació judicial civil a Espanya
Les dades són incontestables i procedeixen de l’última estadística del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), recollida pel diari Segre en la seva edició d’aquest 6 de juliol. Les places civils dels jutjats de Lleida registren més assumptes i dicten més sentències que cap altra plaça civil d’Espanya. No és una exageració ni un alarmisme local: és el primer lloc en un rànquing que cap ciutat vol liderar.
La saturació no respon a un augment de la delinqüència comuna ni a la conflictivitat veïnal. La causa principal, segons reconeixen els propis operadors jurídics consultats per Segre, és la «litigiositat bancària impulsada per grans bufets». És a dir, la maquinària judicial de Lleida està encallada per una allau de reclamacions contra entitats financeres —clàusules sòl, despeses hipotecàries, targetes revolving— que les grans firmes d’advocats canalitzen cap als tribunals lleidatans com si fos una cadena de muntatge.
L’impacte sobre el ciutadà de a peu és directe. Un veí de Lleida que necessiti resoldre un conflicte civil —una herència, un desnonament, un impagament— s’enfronta a temps d’espera que dupliquen la mitjana nacional. La justícia, que hauria de ser l’últim recurs per resoldre disputes, s’ha convertit en un coll d’ampolla que desincentiva fins i tot l’exercici legítim de reclamacions.
La litigiositat bancària: un negoci que col·lapsa la justícia lleidatana
No és casualitat que Lleida lideri aquesta estadística. La província, amb una estructura econòmica basada en el petit comerç, la agroindústria i un teixit de pimes, s’ha convertit en el destí preferit dels grans despatxos especialitzats en reclamacions bancàries. La raó: els tribunals lleidatans, tradicionalment més àgils que els de Barcelona o Madrid, oferien fins fa poc una via ràpida per litigar. Aquesta agilitat inicial va atreure una allau de casos que ara ha col·lapsat el sistema.
Les dades del CGPJ revelen que les places civils de Lleida no només reben més assumptes, sinó que també dicten més sentències. Això significa que els jutges treballen a un ritme insostenible, però l’entrada de nous casos supera qualsevol capacitat de resolució. És un cercle viciós: com mésplets es resolen, més n’arriben, perquè els bufets saben que a Lleida es dicten sentències amb relativa rapidesa… fins que el sistema col·lapsa.
Els operadors jurídics porten mesos demanant un augment de places judicials per a Lleida. La petició és raonable: si la càrrega de treball és la més gran d’Espanya, el lògic és que la plantilla de jutges, lletrats i funcionaris es reforci en la mateixa proporció. Però la Generalitat, que té transferides les competències de mitjans materials i personals al servei de l’Administració de Justícia, no ha respost. El silenci de la Conselleria de Justícia és eixordador.
El contrast amb el discurs de Sàmper: creixement sense justícia és fum
El mateix dia que Segre publicava aquestes dades, el conseller Miquel Sàmper visitava Lleida per presentar el nou pla de reindustrialització de la Generalitat. Les seves declaracions van ser recollides pels mitjans locals: «Lleida té a Catalunya la major capacitat per créixer», va afirmar. Sàmper va parlar de polígons, de logística, d’energia renovable. No va esmentar ni una sola vegada la paraula «justícia».
L’omissió no és innocent. Qualsevol inversor seriós, abans d’instal·lar una fàbrica o un centre logístic a Lleida, avalua la seguretat jurídica del territori. Si els tribunals estan col·lapsats, els contractes triguen anys a executar-se, els litigis mercantils s’eternitzen i les reclamacions s’acumulen, el risc es dispara. Una empresa que necessiti resoldre un conflicte amb un proveïdor o un client no pot esperar els terminis actuals de la justícia lleidatana.
El discurs de Sàmper és, en el millor dels casos, ingenu. En el pitjor, és una cortina de fum per ocultar la falta d’inversió en infraestructures bàsiques de l’Estat a Lleida. La Generalitat independentista porta anys desatenent la justícia a les comarques de Ponent, prioritzant recursos cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. El resultat és aquest: uns jutjats que baten rècords de saturació mentre el Govern ven creixement industrial com si la justícia no importés.
L’impacte real per al ciutadà de Lleida
Més enllà de les estadístiques, la saturació judicial té conseqüències concretes per als lleidatans. Un petit empresari que necessiti reclamar un deute comercial s’enfronta a mesos d’espera. Una família que litigui per una herència pot veure el procés allargar-se durant anys. Un ciutadà que hagi patit una clàusula abusiva a la seva hipoteca haurà de sumar-se a una llista d’espera que ja és la més llarga d’Espanya.
La litigiositat bancària, a més, té un efecte pervers: els grans bufets es poden permetre esperar, perquè litiguen en massa i amb costos fixos reduïts. Però el ciutadà particular o la petita empresa no tenen aquesta capacitat. La justícia es converteix així en un luxe per a qui pot pagar l’espera, i en una barrera per a qui necessita una resolució ràpida.
Els operadors jurídics de Lleida han proposat solucions concretes: crear nous jutjats civils, reforçar les plantilles existents, implantar sistemes de gestió processal més eficients. Però cap d’aquestes mesures depèn dels jutges o dels funcionaris. Depenen de la Generalitat, que és qui té la competència per dotar de mitjans l’administració de justícia. I la Generalitat, fins ara, no ha mogut fitxa.
Una reflexió de futur: la justícia no pot ser el coll d’ampolla de Lleida
Lleida té potencial de creixement. La ubicació estratègica, el teixit agroindustrial, la connexió logística amb el corredor mediterrani i l’eix de l’Ebre són actius reals. Però cap pla de reindustrialització serà creïble si l’administració de justícia segueix col·lapsada. La seguretat jurídica no és un adorno: és la infraestructura bàsica sobre la qual se sosté qualsevol economia de mercat.
El conseller Sàmper hauria de prendre nota. Si de veritat creu que Lleida té capacitat per créixer, el primer que ha de fer és exigir a la seva companya de Govern, la consellera de Justícia, que reforci els jutjats lleidatans. Mentrestant, les seves declaracions sobre el creixement industrial sonaran a buit per a qualsevol lleidatà que hagi hagut d’esperar un any perquè un jutge resolgui la seva reclamació.
La fàbrica deplets de Lleida no és un problema menor. És un símptoma d’una administració autonòmica que prioritza el discurs polític sobre la gestió eficient d’allò públic. I mentre el Govern independentista continuï mirant cap a una altra banda, els jutjats més saturats d’Espanya seguiran sent els de Lleida, lastrant qualsevol possibilitat de desenvolupament econòmic real. La justícia no pot esperar. I els lleidatans, tampoc.