Tàrrega, Lleida — Seixanta persones i trenta tractors van bloquejar ahir durant quatre hores la carretera C-14 al seu pas per Tàrrega, en el segon tall de la mateixa via en menys d’una setmana. La protesta, convocada per les organitzacions agràries Asaja, Unió de Pagesos i Joves Agricultors, no va ser un avís: va ser un ultimàtum. Mentre el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, s’asseu avui a negociar a Montblanc, els agricultors ja han anunciat nous talls per al proper cap de setmana a la C-12 a l’altura de Maials. La reunió d’avui no és un diàleg, sinó l’última oportunitat perquè la Generalitat demostri si està disposada a governar o només a prometre.

Segon tall a la C-14: el camp ja no creu en les paraules

El bloqueig de la C-14 es va produir entre les 17:00 i les 21:00 hores del dijous, segons va confirmar Segre. Els Mossos d’Esquadra van desviar el trànsit per itineraris alternatius, evitant col·lapses, però el missatge va ser clar: els pagesos estan disposats a paralitzar la província si el Govern no actua. No és una mobilització improvisada. És la segona vegada en set dies que els agricultors tallen aquesta carretera, una artèria clau per a la comarca de l’Urgell.

El president d’Asaja, Pere Roqué, va ser contundent davant dels mitjans: “No volem més reunions, sinó solucions”. I va afegir un advertiment que va sonar a sentència: “Si no aconseguim el que demanem, la setmana vinent tornarem a mobilitzar-nos”. Les paraules de Roqué no són retòrica. Al darrere hi ha una base social cansada de promeses incomplertes i d’una Administració que, segons denuncien, esquiva el problema de fons.

Les exigències: conills, ZEPAS i un pla de xoc que no arriba

Les reivindicacions dels agricultors són concretes i mesurables. Exigeixen, en primer lloc, un pla de xoc urgent per reduir la superpoblació de conills i altres espècies cinegètiques que estan destrossant els cultius. No és un problema menor: les plagues de conills s’han disparat en els darrers anys, especialment a les comarques de l’Urgell, la Segarra i el Pla d’Urgell, on els danys als cereals i als fruiters es compten per milions d’euros.

En segon lloc, reclamen compensacions econòmiques per les pèrdues en les collites. Una demanda que xoca amb la falta de pressupost específic per part de la Generalitat, que fins ara ha respost amb ajuts genèrics i lents en la tramitació.

Però el punt més espinós és l’exigència d’una reunió amb el departament de Territori per abordar la gestió de les Zones d’Especial Protecció d’Aus (ZEPAS). Josep Maria Pijuan, d’Unió de Pagesos, va ser molt clar: “No en sabem res, d’ells. Esperem que facin un pas endavant i deixin d’esquivar el problema de les ZEPAS”. La referència a Territori és clau: són els responsables de la planificació ambiental que, segons els agricultors, impedeix aplicar mesures de control de fauna en zones protegides. Un conflicte que enfronta la producció agrària amb les polítiques de conservació, i que la Generalitat porta anys sense resoldre.

La reunió de Montblanc: un ultimàtum, no una negociació

La cita d’aquesta tarda a Montblanc amb el conseller Ordeig no és, per tant, una taula de diàleg. És un examen. Els pagesos hi arriben amb les exigències damunt la taula i amb la convicció que, si no obtenen respostes concretes, tornaran a les carreteres. I no serà només la C-14: ja han convocat talls a la C-12 a l’altura de Maials per al divendres i el diumenge propers, segons ha avançat Segre.

Ordeig, que va accedir al càrrec en el darrer reajustament del Govern de Salvador Illa, s’enfronta a la seva primera gran prova de foc. Fins ara, el seu departament ha optat per un perfil baix, amb declaracions genèriques sobre la necessitat de “diàleg” i “cerca de solucions consensuades”. Però els agricultors ja no es conformen amb paraules. Volen un pla de xoc amb dates, pressupost i responsables.

El context: una crisi agrària que no és només de conills

Darrere d’aquestes mobilitzacions hi ha una crisi estructural que va molt més enllà dels conills. El sector primari de Lleida arrossega anys de rendibilitat minvant, costos de producció disparats, sequera recurrent i una burocràcia administrativa que ofega les explotacions familiars. Les ZEPAS són només la punta de l’iceberg: els agricultors denuncien que les restriccions ambientals s’apliquen sense compensació ni diàleg previ, i que la Generalitat prioritza la protecció de la fauna per sobre de la supervivència de les explotacions.

L’independentisme, que durant anys ha utilitzat el camp com a bandera identitària, ha estat incapaç d’oferir solucions reals. Els pagesos que avui tallen carreteres no són radicals ni antisistema: són ciutadans que han vist com les seves collites es perden, els seus ingressos es redueixen i les seves reivindicacions s’ignoren. I han decidit que ja no esperaran més.

Reflexió final: o solucions o tractorades

La reunió de Montblanc no és un punt d’inflexió, sinó un mirall en què la Generalitat s’ha de mirar. Si Ordeig surt de la cita amb un compromís ferm, amb un pla de xoc dotat econòmicament i amb una data per asseure’s amb Territori, el camp lleidatà pot respirar. Si, per contra, el conseller torna a amagar-se darrere del “diàleg” sense concreció, les tractorades tornaran a paralitzar les carreteres de la província.

Els ciutadans de Lleida, que ja pateixen els talls de trànsit i que veuen com el camp, motor econòmic de la demarcació, s’enfonsa, mereixen un Govern que governi. No més promeses, no més reunions buides. O la Generalitat actua amb decisió, o els tractors ocuparan les carreteres fins que ho faci. La paciència, al camp lleidatà, s’ha esgotat.