El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha condemnat la Generalitat per negar-se a pagar un deute de conservació de carreteres a una empresa de Lleida. La sentència, que va avançar el diari Segre, no només obliga el Govern a abonar el degut: li imposa a més un recàrrec anual sobre els interessos de demora. El fallament marca un precedent que amenaça d’estendre’s al conjunt de les administracions catalanes.

El TSJC condemna la Generalitat per un deute milionari

La Sala Contenciosa Administrativa del TSJC ha considerat la conducta del departament de Vicepresidència, Polítiques Digitals i Territori com un episodi d’«inactivitat» contrària a dret. No és una apreciació política; és una declaració judicial. L’empresa afectada, Arnó Infrastructures, dedicada al manteniment de la xarxa viària de la demarcació de Lleida, va cedir el seu crèdit a la gestora de cobraments BFF Finance Iberia, que va ser qui finalment va asseure el Govern al banc dels acusats. La condemna inclou una partida en interessos de demora acumulats i un recàrrec anual, que el tribunal fixa com a pauta general.

La xifra pot semblar petita en el conjunt del pressupost públic, però el principi que estableix no ho és. Quan un tribunal defineix un criteri de càlcul d’interessos per al conjunt del sector públic català, envia un missatge clar: la morositat deixa de ser rendible.

Un deute de l’era Aragonès i una excusa que no cola

Les factures es van originar a mitjan passada legislatura, quan Pere Aragonès presidia la Generalitat. L’administració no va pagar i, quan l’empresa va cedir el crèdit a un fons de gestió de cobraments, va al·legar que no se li havia notificat formalment la cessió. El TSJC ha desmuntat aquest argument amb contundència.

La cessió de crèdits és un mecanisme ordinari del trànsit mercantil. Emparar-se en un tecnicisme per no pagar no és una defensa: és una estratègia deliberada d’impagament. El tribunal ho considera, sense embuts, una conducta contrària a dret.

El recàrrec anual no és un càstig capriciós: respon a l’interès de demora que l’ordenament jurídic preveu per als impagaments de les administracions públiques. Cada any de retard ha encarit el deute. La Generalitat no només ha de pagar el que devia, sinó pagar pel temps que ha trigat a reconèixer-ho.

Un precedent que afecta totes les administracions catalanes

El TSJC no ha limitat l’efecte del seu fallament al cas concret. Les pautes de liquidació d’interessos fixades en la sentència s’aplicaran a totes les administracions i ens públics de Catalunya. Qualsevol empresa amb factures pendents davant l’administració autonòmica o local podrà invocar aquesta resolució per reclamar els mateixos interessos.

El context agreuja el risc. Segons les últimes dades del Ministeri d’Hisenda, el deute comercial de les administracions és molt elevat a tot Espanya, i Catalunya figura entre les comunitats amb més volum d’impagaments a proveïdors. Aquesta sentència obre la porta a una cascada de reclamacions en els sectors que depenen dels contractes públics: construcció, serveis, manteniment d’infraestructures.

A Lleida l’impacte és directe. Les empreses de conservació de carreteres i manteniment d’infraestructures viuen dels contractes públics. Quan la Generalitat retarda els pagaments, no és un problema abstracte de comptabilitat: són pimes que no poden pagar els seus treballadors, proveïdors o bancs. Són empreses que veuen compromesa la seva liquiditat per una administració que no renuncia a gastar en altres fronts.

L’agenda política no paga factures

Durant anys, la Generalitat ha prioritzat l’agenda sobiranista: consultes, declaracions unilaterals, confrontació amb l’Estat i una negociació de finançament singular que el Govern central ha acceptat negociar. Mentrestant, les factures s’acumulaven als calaixos dels departaments.

El cas d’Arnó Infrastructures és paradigmàtic. Una empresa lleidatana, dedicada al manteniment de les carreteres d’una demarcació que el mateix Govern sol oblidar en els seus mapes d’inversions, ha hagut de recórrer a un fons de cobraments i als tribunals per cobrar el que li correspon. L’excusa de la falta de notificació resulta especialment irritant per als empresaris: l’administració no pot al·legar ignorància d’un mecanisme legal que ella mateixa utilitza en les seves relacions comercials. Si la Generalitat no sabia que BFF Finance Iberia havia adquirit el crèdit, va ser perquè no es va molestar a comprovar-ho. I si no ho va comprovar, va ser perquè no li interessava pagar.

La contradicció és difícil d’explicar per a qui espera cobrar. Mentre el Govern negocia un model de finançament que promet més recursos, demostra als jutjats que no sap gestionar amb solvència els que ja té.

El cost real per al ciutadà de Lleida

Convé recordar què hi ha darrere d’aquest deute. Els diners que la Generalitat deu a Arnó Infrastructures no és un caprici: és el pagament per un servei prestat, el manteniment de carreteres que fan servir els ciutadans de Lleida. Quan l’administració retarda el pagament, no perjudica només una empresa: perjudica tots els contribuents, que veuen com els diners públics es destinen a pagar interessos de demora en lloc de millorar serveis.

El sobrecost de la morositat no surt de cap fons especial: surt dels pressupostos que haurien de finançar carreteres, escoles, sanitat o polítiques d’ocupació. Cada euro destinat a interessos de demora és un euro que no s’inverteix al territori.

La resolució del TSJC és una victòria per a l’estat de dret, però també una advertència. Si l’administració catalana continua anteposant la política identitària a la gestió eficient dels recursos públics, les condemnes com aquesta es repetiran, i cada vegada costaran més cares.

Un avís que el Govern d’Illa no pot ignorar

La condemna no és una anècdota judicial. És la constatació que l’opacitat administrativa té conseqüències econòmiques reals. El recàrrec anual és un cost que els contribuents catalans, i especialment els lleidatans, acabaran pagant.

Queda per veure si el Govern de Salvador Illa, que va prometre una gestió més eficient i transparent, pren nota. De moment, la sentència recorda que l’administració pública no està per sobre de la llei i que les empreses que hi treballen mereixen un tracte digne. A Lleida, on la despoblació i la falta d’inversions són problemes crònics, cada factura impagada és un cop més al teixit empresarial.

El precedent del TSJC és una eina valuosa per a les empreses. Però no hauria de ser necessari arribar als tribunals per cobrar el que es deu. La gestió pública responsable no és una opció: és una obligació. A Lleida, els empresaris ho saben més bé que ningú.