Un habitant de Lleida denuncia brutalitat policial amb genoll al coll i amenaces de mort

Un veí de Lleida ha denunciat un cas de brutalitat policial que hauria tingut lloc el passat 16 de juliol a mitja tarda, quan un frec amb un vehicle de la Guàrdia Urbana va desencadenar una presumpta agressió desproporcionada. Segons informa SEGRE, que ha tingut accés a la denúncia, l’home circulava amb la seva filla al cotxe quan el seu vehicle va fregar “molt lleugerament” un cotxe patrulla, deixant un rasclet negre. El que va seguir, segons el seu relat, va ser un malson de violència.

En baixar del cotxe per parlar amb els agents, aquests li haurien tirat a terra, li van girar el braç, que portava enguixat, i el van esposar, segons recull la denúncia. La situació es va agreujar quan, segons la seva versió, li van posar un genoll al coll i un altre a sobre seu. L’home assegura que va cridar que no podia respirar, en una escena que recorda tràgicament el cas de George Floyd. En ser introduït al vehicle policial, els agents el van llançar i el seu front va impactar amb el marc de la porta, i dins del cotxe li van donar tres cops de puny a la cara.

La denúncia inclou a més una amenaça que eleva la gravetat del cas: un dels agents el va agafar pel coll, el va estampar contra la paret i li va dir que vigilés perquè ara sabia qui era i que podia anar a per ell. El veí va ser traslladat a l’hospital i ara busca testimonis que puguin corroborar la seva versió.

La resposta de la Paeria: es persona contra el denunciant

La reacció de l’Ajuntament de Lleida, governat pel socialista Fèlix Larrosa, ha estat immediata i contundent. En un comunicat, la Paeria reconeix que el vehicle del denunciant va impactar “molt lleugerament” contra un cotxe de la Guàrdia Urbana, però ofereix una versió radicalment diferent. Segons el consistori, en baixar del cotxe, el veí “es va encarar amb els agents, que van procedir a la seva detenció”. La Paeria nega “en cap cas” que els agents “utilitzessin la violència”.

I va més enllà: l’Ajuntament anuncia que es personarà com a acusació particular contra aquest ciutadà per un presumpte “atemptat contra els agents de l’autoritat”. Aquesta decisió és, com a mínim, precipitat. El govern municipal ha optat per prendre partit abans que existeixi una investigació judicial completa, abans que es recullin totes les proves i abans que s’escoltin els testimonis que el denunciant està buscant. A la pràctica, la Paeria es converteix en part acusadora contra un ciutadà que denuncia haver estat víctima d’una agressió policial. El missatge que s’envia als lleidatans és preocupant: si denuncies la Guàrdia Urbana, l’ajuntament et perseguirà.

Una Guàrdia Urbana sota sospita

Aquest cas no ocorre en el buit. La Guàrdia Urbana de Lleida ha estat al centre de la polèmica en els darrers anys. En el passat, diversos agents van ser investigats per presumptes agressions a un jove durant una identificació a la plaça de la Pau. També un informe del Síndic de Greuges va assenyalar “deficiències en la formació” de la policia local en matèria d’ús de la força i drets fonamentals. La decisió de l’Ajuntament de personar-se com a acusació particular en aquest cas tanca la porta a qualsevol autocrítica.

En lloc d’esperar que la justícia determini què va passar, el govern de Larrosa s’alinea automàticament amb la versió dels agents. Això no només posa en entredit la imparcialitat del consistori, sinó que desincentiva qualsevol ciutadà que hagi patit un abús policial a denunciar-lo. Per a l’audiència d’aquest diari, que se sent espanyola i que valora la seguretat ciutadana, la pregunta és clara: de quin costat està l’Ajuntament? Del costat dels ciutadans que paguen els seus impostos i esperen un tracte respectuós, o del costat d’una corporació policial que actua amb impunitat?

L’impacte real per al ciutadà de Lleida

Aquest cas transcendeix l’anècdota d’un frec de cotxes. El que està en joc és la relació entre la policia local i els ciutadans de Lleida. Si la versió del denunciant és certa, estem davant d’un patró d’actuació brutal que pot repetir-se amb qualsevol veí que tingui la mala fortuna de veure’s embolicat en un incident amb la Guàrdia Urbana. L’amenaça de mort que denuncia el veí és particularment greu. Si un agent de l’autoritat pot dir-li a un ciutadà que sap qui és i que pot anar a per ell, la seguretat d’aquest ciutadà queda en entredit. I si l’Ajuntament recolza aquesta actitud personant-se contra la víctima, el missatge és que la llei no protegeix tothom per igual.

Per als lectors de Lleida que es preocupen per la inseguretat ciutadana, aquest cas hauria de ser una crida d’atenció. La seguretat no consisteix només que la policia actuï contra els delinqüents; també consisteix que els ciutadans estiguin protegits dels abusos de la pròpia autoritat. Un Ajuntament que es posa del costat dels seus agents sense investigar a fons el que ha passat està minant la confiança en les institucions.

La transparència com a única sortida

El cas del veí de Lleida que denuncia brutalitat policial no es resoldrà als titulars de premsa, sinó als tribunals. Però la decisió de l’Ajuntament de personar-se com a acusació particular ja ha condicionat el relat. El govern de Fèlix Larrosa hauria d’haver optat per la prudència: esperar que la investigació judicial determini els fets, i només aleshores decidir si hi havia motius per a una acusació. En lloc d’això, ha preferit el gest polític de recolzar incondicionalment la Guàrdia Urbana. És comprensible que els agents necessitin suport institucional per fer la seva feina, però aquest suport no pot ser un xec en blanc.

Quan un ciutadà denuncia una agressió amb el detall d’un genoll al coll i amenaces de mort, la institució ha d’investigar amb la mateixa contundència amb què després es persona contra el denunciant. El futur d’aquest cas dependrà dels testimonis que el veí pugui trobar i de la independència amb què actuï la justícia. Però el dany ja està fet: la confiança de molts lleidatans en la seva policia local i en el seu Ajuntament s’ha resentit. I en una ciutat que aspira a ser un referent de convivència, aquesta confiança és l’actiu més valuós que es pot perdre.