El conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, ha dibuixat aquesta setmana un futur radiant per a Lleida. En una entrevista concedida a aquest diari, va afirmar sense embuts que «Lleida és la demarcació amb més capacitat per créixer de tota Catalunya» i va assenyalar el polígon Torreblanca com «la peça industrial més important que hi ha a Catalunya a dia d’avui». Un missatge que, en un context de crisi energètica, inseguretat creixent i fugida d’empreses cap a Aragó, sona més a propaganda institucional que a diagnòstic realista. Perquè mentre el conseller ven un futur de «talent industrial» i «governança exemplar», els transportistes de Lleida exigeixen carreteres en condicions, els empresaris denuncien talls de llum constants i l’aeroport d’Alguaire continua sent un monument al malbaratament públic. Analitzem, dada per dada, què hi ha de cert en l’optimisme de Sàmper i què prefereix ometre.

El polígon Torreblanca: oportunitat real o miratge burocràtic?

Sàmper no escatima elogis cap a Torreblanca. El defineix com «la peça industrial més important que hi ha a Catalunya a dia d’avui» i assegura que la Paeria i la Generalitat treballen «de forma conjunta» per desenvolupar-lo. Fins i tot «fa una crida directa als ajuntaments de la província perquè vegin a Torreblanca una autèntica oportunitat per créixer també a nivell industrial i econòmic».

No obstant, el conseller omet un detall crucial: Torreblanca fa anys que està sobre el paper, però el seu desenvolupament real avança a pas de tortuga. Mentrestant, les empreses que necessiten sòl industrial no esperen. Segons dades del Consell de Cambres, Lleida va liderar el creixement econòmic a Catalunya l’any passat, però aquest creixement es produeix sobre una base fràgil: la manca de sòl industrial preparat està empenyent moltes companyies a instal·lar-se a Osca, on els polígons estan operatius, els tràmits són més àgils i els costos energètics, més baixos.

La crida de Sàmper als ajuntaments sona a reconeixement implícit que el projecte no avança sol. Si Torreblanca fos realment la prioritat que diu ser, no necessitaria un prec públic als alcaldes perquè s’hi sumin. La realitat és que, sense infraestructures de connexió, sense seguretat jurídica i sense un pla energètic solvent, el polígon corre el risc de convertir-se en un altre macroprojecte fallit, com tants que ha vist aquesta terra.

La universitat com a coartada: talent que es forma i se’n va

El conseller destaca la Universitat de Lleida com a «ecosistema» per «generar i mobilitzar talent industrial». No li falta raó: la UdL forma professionals de qualitat, i la seva vinculació amb el teixit productiu és creixent. Però aquí sorgeix la pregunta incòmoda: on acaba aquest talent?

Mentre Sàmper parla de «mobilitzar talent industrial», les dades de l’INE mostren que Lleida continua perdent població jove qualificada, que emigra a Barcelona, Madrid o a l’estranger a la recerca d’oportunitats. La UdL pot generar enginyers, però si no hi ha empreses que els contractin amb salaris competitius i condicions atractives, aquest talent es fuig. I la fugida no s’atura amb polígons en projecte: s’atura amb empreses instal·lades, amb inversió real i amb un entorn que convidi a quedar-se.

L’«ecosistema» que esmenta Sàmper necessita alguna cosa més que bones intencions. Necessita seguretat jurídica, infraestructures de transport que connectin Lleida amb els mercats europeus, i un subministrament elèctric fiable. D’això, el conseller no en diu res.

L’aeroport d’Alguaire: l’elefant blanc que ningú vol veure

Potser el punt més revelador de l’entrevista és quan Sàmper es refereix a l’aeroport d’Alguaire. El qualifica d’«infraestructura fantàstica, molt ben executada, però històricament infrautilitzada». I ho vincula a l’«Estratègia Catalunya Espai 2026-2030» per al sector aeroespacial.

Infrautilitzada és un eufemisme. Alguaire és un forat negre pressupostari que ha costat centenars de milions d’euros als contribuents catalans i que amb prou feines mou passatgers. La seva vinculació amb el sector aeroespacial sona a enèsim intent de donar-li una utilitat que mai ha tingut. Mentrestant, els ciutadans de Lleida continuen sense tenir un aeroport que els connecti amb Madrid o amb Europa de forma competitiva.

Sàmper promet que la nova estratègia espacial catalana donarà contingut a Alguaire. Però els precedents no conviden a l’optimisme. Cada govern independentista ha tingut la seva pròpia «solució màgica» per a l’aeroport, i totes han fracassat. La pregunta és: per què hauria de funcionar aquesta vegada? Sense una connexió ferroviària digna amb Barcelona i sense un pla de negoci realista, Alguaire continuarà sent el que és: un monument a la mala planificació i a la propaganda.

La governança del G10: exemplar o còmplice de l’immobilisme?

Sàmper cita el grup G10 com a «sistema de governança exemplar» on són «sindicats, patronals, universitat». Un fòrum de diàleg social que, segons el conseller, demostra que a Lleida es fan bé les coses.

Però el G10 fa anys que es reuneix i els problemes estructurals de Lleida continuen sense resoldre’s. Els transportistes exigeixen manteniment de carreteres i vies alternatives després de la tornada dels peatges, com publicava aquest mateix diari el mateix dia de l’entrevista a Sàmper. Els empresaris denuncien talls de llum que paralitzen la producció. I els veïns dels barris més castigats per la inseguretat veuen com els Mossos d’Esquadra no donen l’abast.

Si el G10 és el model de governança exemplar, potser caldria preguntar-se què significa «exemplar» per al conseller. Perquè per als ciutadans de Lleida, exemplar seria que les promeses es complissin, que les empreses no se n’anessin a Osca i que l’aeroport deixés de ser un forat pressupostari.

La dada que contradiu el discurs: creixement sense arrelament

El Consell de Cambres apunta que Lleida va liderar el creixement a Catalunya l’any passat i que pot repetir aquest 2026. Sàmper utilitza aquesta dada com a aval del seu optimisme. Però el creixement econòmic no sempre equival a desenvolupament sostenible.

Lleida creix, sí, però ho fa sobre una base precària. El creixement està impulsat per sectors com la logística i la agroindústria, que generen feina però no sempre de qualitat. Mentrestant, la indústria manufacturera perd pes, les empreses familiars tanquen i els joves se’n van. El creixement que ven Sàmper és un creixement sense arrelament, que no fixa població ni genera riquesa estable.

A més, el conseller omet el factor seguretat. La inseguretat ciutadana és una de les principals queixes dels empresaris lleidatans, que veuen com els robatoris en polígons industrials i les ocupacions de naus espanten la inversió. Sense un pla seriós de seguretat, el creixement que predica Sàmper serà sempre fràgil.

Conclusió: el discurs del conseller necessita més dades i menys propaganda

Miquel Sàmper ha fet un exercici d’optimisme institucional que, a hores d’ara, resulta difícil de compartir. Lleida té potencial, ningú ho nega. Però el potencial no es converteix en realitat amb declaracions grandiloqüents i projectes sobre el paper. Es converteix en realitat amb inversions reals, amb infraestructures que funcionin, amb seguretat jurídica i amb un govern que no menteixi als seus ciutadans.

El conseller parla de Torreblanca com la gran oportunitat, però no diu quan estarà operatiu. Alaba la UdL, però no explica com retenir el talent que forma. Defensa Alguaire, però no reconeix el fracàs que ha estat. I presumeix del G10, però no resol els problemes que denuncien transportistes i empresaris.

Els ciutadans de Lleida mereixen alguna cosa més que discursos. Mereixen fets. I mentre el conseller vengui miratges, la realitat continuarà mostrant una província que perd empreses, que pateix talls de llum i que veu com els seus joves se’n van. El creixement que predica Sàmper només serà real quan deixi de ser propaganda i es converteixi en una política pública concreta, mesurable i verificable. Fins aleshores, el seu optimisme sonarà al que és: un intent de maquillar una realitat que, per a molts lleidatans, continua sent molt dura.