La Generalitat ha licitat la construcció de la variant de Seròs, una obra àmpliament reivindicada. La notícia, publicada per SEGRE i La Mañana, arriba després d’un quart de segle de reivindicacions veïnals. Però la dada que hauria de fer reflexionar els responsables públics no és la xifra de la inversió, sinó la descripció continguda en el mateix projecte: existeix un tram de la travessia “especialment estret on no és possible amb seguretat el creuament de dos vehicles”. És a dir, dos cotxes no es poden creuar en ple nucli urbà d’un municipi de la comarca del Segrià. La pregunta és inevitable: quants accidents, retards i problemes de convivència s’han acumulat durant aquests 25 anys mentre l’administració trigava més de dues dècades a posar una obra sobre la taula?

La variant de Seròs: una obra petita per a un problema gegant

El projecte no és faraònic. Es tracta d’un tram amb un carril per sentit, camí de servei a cada banda i dos enllaços tipus rotonda que connectaran les carreteres LP-7041 i C-45. La variant discorrerà pel nord i l’oest de Seròs i traurà del nucli urbà el trànsit amb destinació i procedència d’Aitona, Maials i Fraga. La intensitat circulatòria és considerable a la C-45 i una mica més a la LP-7041, amb una presència significativa de vehicles pesants.

Convé aturar-se en aquesta qüestió. El problema de Seròs mai no ha estat el volum de vehicles, sinó l’estructura d’una travessia que no pot absorbir ni tan sols el trànsit que registra. El mateix projecte ho reconeix en advertir del tram estret on el creuament de dos vehicles resulta impossible amb seguretat. No cal ser enginyer de camins per entendre que una via per la qual no es poden creuar dos cotxes és un punt negre de cap a cap, especialment quan hi circulen camions.

El projecte inclou també una “obra addicional” que demostra que la intervenció va més enllà del simple desviament: la millora de l’actual travessia i el pavimentat del camí de la depuradora. És a dir, l’administració reconeix que no n’hi ha prou amb construir la variant; també cal deixar el nucli urbà en condicions dignes un cop el trànsit pesant desaparegui dels seus carrers.

El contrast entre el “gran salt” i la realitat del territori

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va definir el paquet de vuit obres per a la demarcació de Lleida com “el gran salt”. L’expressió, recollida per tots dos diaris, té una càrrega retòrica considerable si es compara amb la realitat d’un municipi que ha esperat 25 anys per veure licitada una infraestructura bàsica. Perquè la variant de Seròs no és una obra de prestigi ni una gran infraestructura estratègica: és una actuació de sentit comú perquè els veïns puguin viure sense camions passant a escassos metres de les seves portes.

El mateix paquet de licitacions inclou altres dues actuacions a la demarcació: la millora d’accessibilitat al camí de Serradell al costat de la C-14 a Ponts, i la instal·lació de plaques solars d’autoconsum al túnel de Montant de Tost, a Fígols i Alinyà. I la Generalitat té previst licitar aquest any l’estació d’autobusos d’Almacelles, la millora del ferm de la N-260 de la Seu a Puigcerdà, una vorera a la C-1412b a Tremp i el Centre d’Atenció a la Infància i Adolescència de Lleida.

La suma total és considerable, però convé preguntar-se per què cal un anunci polític per desbloquejar obres que porten dècades sobre la taula. La variant de Seròs no és una novetat: és una necessitat coneguda des de fa 25 anys, temps durant el qual els veïns han suportat el pas de vehicles pesants per una travessia que no està dissenyada per a això.

La gestió pública i la velocitat de l’administració

La licitació de la variant de Seròs planteja una qüestió que transcendeix l’àmbit local: la capacitat de l’administració per executar infraestructures bàsiques en terminis raonables. No es tracta de qüestionar la voluntat política actual, sinó de constatar que un quart de segle d’espera per a una obra d’aquesta naturalesa és un símptoma de disfunció administrativa que hauria de preocupar qualsevol gestor públic.

El termini d’execució, un cop adjudicada l’obra, contrasta amb els 25 anys de tramitació prèvia. És a dir, la construcció pròpiament dita ocuparà menys temps del que ha trigat l’administració a decidir-se a licitar el projecte. Aquest desfasament temporal no és exclusiu de Seròs ni de Lleida, però resulta especialment il·lustratiu en un territori on les infraestructures han estat històricament utilitzades com a moneda de canvi política.

Convé recordar que la Generalitat ha gestionat durant dècades les carreteres de la demarcació amb criteris que no sempre han prioritzat la seguretat viària ni la qualitat de vida dels municipis petits. La variant de Seròs és un exemple de com la política d’infraestructures ha anat per darrere de les necessitats reals del territori, amb conseqüències directes per als ciutadans: soroll, perill, deteriorament de la qualitat de vida i un risc objectiu d’accident en un tram on dos vehicles no es poden creuar.

L’impacte real per als veïns de Seròs

La variant no és una obra abstracta. Per als veïns de Seròs, la construcció d’aquest desviament significarà recuperar els seus carrers. Avui, la C-45 i la LP-7041 travessen el nucli urbà i canalitzen el trànsit de la zona cap a Fraga i cap a la resta de la comarca. Els camions que es dirigeixen a les explotacions agrícoles de la zona o els que simplement transiten entre comarques passen literalment per davant dels habitatges.

La millora de la travessia actual, inclosa com a obra addicional, és un reconeixement implícit que l’estat de la via urbana ha estat deficient durant anys. I el pavimentat del camí de la depuradora, també inclòs en el projecte, indica que l’administració és conscient que l’entorn del municipi necessita una intervenció integral, no només el desviament del trànsit.

Queda ara la part més delicada: que la licitació es converteixi en adjudicació i que l’adjudicació es converteixi en obra executada. Els veïns de Seròs, que han esperat 25 anys, tenen dret a ser escèptics.

Una lliçó per a la gestió d’infraestructures

La variant de Seròs hauria de servir com a lliçó sobre com es gestionen les infraestructures a Catalunya. No pot ser que una obra necessària, coneguda i de dimensió modesta trigui un quart de segle a sortir a licitació. L’eficàcia de la gestió pública no es mesura per la quantitat d’anuncis ni per la grandiloqüència dels discursos, sinó per la capacitat d’executar en terminis raonables les actuacions que el territori necessita.

El president Illa parla de “gran salt” per referir-se a aquest paquet d’obres. Els veïns de Seròs, que porten 25 anys esperant, probablement preferirien parlar d’una administració que funciona amb normalitat. La diferència entre les dues expressions és la distància que separa la retòrica política de la realitat quotidiana dels municipis de l’interior de Catalunya. Ara, amb la licitació sobre la taula, toca exigir que els terminis es compleixin i que l’obra s’executi amb la diligència que el projecte mereix. Seròs ha esperat massa. L’administració no es pot permetre un altre retard.