La fuita d’infermeres a Lleida es concreta en 15 sol·licituds de certificat de bona conducta durant el 2025 per exercir la professió a l’estranger. La xifra, modesta en termes absoluts, representa la punta de l’iceberg d’un problema que situa Catalunya com la comunitat autònoma que més professionals sanitaris perd a tot Espanya: el 19,98% de totes les peticions estatals. Mentre la Generalitat presumeix del seu model sanitari, les dades del Consell General d’Infermeria i del Col·legi Oficial d’Infermeres de Lleida (COILL) revelen una realitat tossuda: falten almenys 12.622 professionals a Catalunya per assolir la ràtio europea d’infermeres per habitant, i la fuita no s’atura.

Catalunya lidera la fuita d’infermeres a Espanya

Les dades, publicades pel diari La Mañana el 9 de juliol de 2026, són contundents. Catalunya tramita el 5,5% de les sol·licituds estatals de certificats de bona conducta, però concentra el 19,98% de totes les peticions d’Espanya per treballar a l’estranger. És a dir, una de cada cinc infermeres que abandonen el país és catalana. La segueixen Madrid, amb 225 peticions, i la Comunitat Valenciana, amb 217. Andalusia en registra 149, Canàries 108, País Basc 73, Balears 48, Galícia 45, Castella-la Manxa 36, Aragó 31, Múrcia 29, Castella i Lleó 27, Navarra 22, Astúries 16, La Rioja 7, Cantàbria 6, Extremadura 5, Ceuta 3 i Melilla 2.

La distància entre Catalunya i la resta de comunitats no és casual. Respon a un problema estructural que les autoritats sanitàries autonòmiques porten anys sense abordar amb la contundència que exigeix la situació. Mentre el Departament de Salut s’embolica en debats identitaris i reestructuracions administratives, les infermeres fan les maletes.

Lleida, el microcosmos d’una crisi anunciada

A la província de Lleida, 15 infermeres han sol·licitat el certificat de bona conducta per treballar fora d’Espanya. Pot semblar una xifra modesta, però en un territori amb una població reduïda i un sistema sanitari que ja pateix llistes d’espera cròniques, cada professional que se’n va agreuja la pressió sobre els que es queden. La presidenta del COILL, Mercè Porté, ho va expressar amb claredat: “Cal treballar en polítiques i sistemes organitzatius que posin en valor la professió i facin el sistema de salut prou atractiu perquè les infermeres hi trobin oportunitats i decideixin quedar-se”.

La traducció és senzilla: les infermeres de Lleida no se’n van perquè vulguin, sinó perquè el sistema les expulsa. La precarietat laboral, la manca de reconeixement professional, la pressió assistencial i la sobrecàrrega de treball són els motius que assenyalen tant el COILL com el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. La seva degana, Lluïsa Garcia, reclama “mesures serioses i coherents” per aturar la fuita. Mesures que, a dia d’avui, no arriben.

El dèficit estructural: 12.622 professionals que no hi són

La dada més alarmant no és la fuita en si, sinó allò que revela sobre l’estat de la sanitat catalana. Per assolir la ràtio europea d’infermeres per habitant, Catalunya necessita incorporar almenys 12.622 professionals. No és una estimació optimista ni un càlcul partidista: és la xifra que manegen els propis col·legis professionals i que el Consell General d’Infermeria (CGE) ha denunciat en repetides ocasions.

Mentrestant, la població envelleix i les necessitats assistencials creixen. La pressió sobre les plantilles s’intensifica, i les condicions laborals empitjoren. Les infermeres que es queden assumeixen càrregues de treball insostenibles, cosa que al seu torn alimenta el desig de marxar de les que encara resisteixen. És un cercle viciós que la Generalitat no ha aconseguit trencar.

El CGE ha denunciat que la fuita d’infermeres segueix augmentant any rere any. No és un fenomen nou, però sí creixent. I mentre altres comunitats autònomes implementen mesures per retenir talent —incentius econòmics, reducció de jornada, plans de carrera professional—, Catalunya segueix liderant l’estadística en negatiu.

L’impacte real en el ciutadà de Lleida

Darrere d’aquestes xifres hi ha conseqüències tangibles per als pacients. Les llistes d’espera per a consultes externes, proves diagnòstiques i intervencions quirúrgiques s’allarguen. L’atenció primària, porta d’entrada al sistema, pateix una saturació crònica. Els ciutadans de Lleida que necessiten una visita amb la seva infermera de referència esperen dies, de vegades setmanes. I quan finalment són atesos, el professional que els rep ho fa amb una sobrecàrrega que compromet la qualitat assistencial.

El problema no és només de recursos, sinó de gestió. La Generalitat ha tingut anys per planificar, per fer atractiva la professió, per dignificar unes condicions laborals que empenyen les infermeres a buscar oportunitats al Regne Unit, Irlanda, Alemanya o els països nòrdics. No ho ha fet. I mentre el debat polític se centra en altres prioritats, la sanitat pública de Lleida es dessagna.

Una reflexió de futur: retenir el talent o assumir les conseqüències

La fuita de 15 infermeres de Lleida no és una anècdota estadística. És l’evidència que el sistema sanitari català ha perdut el pols amb la realitat. Mentre l’independentisme ocupa l’agenda política amb els seus somnis identitaris, els professionals sanitaris marxen i els pacients paguen el preu.

La solució no és senzilla, però el diagnòstic sí que ho és. Calen mesures serioses i coherents, com reclama Lluïsa Garcia. Sous dignes, plantilles suficients, reconeixement professional, condicions laborals que no cremin el treballador. Tot això requereix voluntat política i, sobretot, inversió. Però també requereix prioritats clares. I a Catalunya, la sanitat pública porta massa temps en un segon pla.

El pròxim govern de la Generalitat, sigui del color que sigui, haurà de decidir si segueix permetent que les infermeres facin les maletes o si, d’una vegada per totes, posa els mitjans per retenir-les. Els ciutadans de Lleida, que pateixen les conseqüències d’aquesta fuita silenciosa, mereixen una resposta. I no més promeses buides.