La província de Lleida necessita 276 milions d’euros per retirar l’amiant de les seves teulades, però la Generalitat, que va aprovar el juny de 2026 una llei per erradicar aquest material cancerigen, només ha compromès 20 milions anuals en ajuts. A aquest ritme, els lleidatans trigarien gairebé catorze anys a lliurar-se del fibrociment tòxic que cobreix 9,2 milions de metres quadrats en 34.277 cobertes. I el pitjor: només 8 dels 231 municipis de la província han començat a actuar. La resta, inclòs el Segrià amb 7.924 cobertes, continua respirant fibres d’amiant mentre el independentisme ven fum legislatiu.

Retirada de l’amiant a Lleida: un cost de 276 milions

Les dades, publicades pel diari Segre, són demoledores. L’Agència de Residus de Catalunya (ARC) ha calcular que el cost mitjà de retirada de l’amiant és de 30 euros per metre quadrat. A Lleida, la superfície afectada arriba als 9,2 milions de metres quadrats, cosa que suposa una factura total de 276 milions d’euros. Però la realitat és encara més greu: el 70% d’aquestes cobertes, gairebé 24.000, es concentren a les comarques del pla de Lleida, on l’activitat agrària i industrial ha deixat un rastre de fibrociment en naus, granges i magatzems.

La comarca del Segrià encapçala la llista negra amb 7.924 cobertes d’amiant. Li segueix la Noguera amb 6.813, l’Urgell amb 3.357 i el Pla d’Urgell amb xifres similars. Aquestes quatre comarques concentren el gruix del problema, però tota la província n’està afectada. L’ús de l’amiant en la construcció es va prohibir a Espanya el 2002, però durant dècades es va instal·lar sense control en teulades de tot Catalunya. Ara, més de vint anys després, la factura arriba i ningú la vol pagar.

Vuit municipis contra 223: la gestió de l’abandonament

Dels 231 municipis de la província de Lleida, només vuit han iniciat la retirada de l’amiant o tenen un pla per fer-ho. Són Alcoletge, El Poal, Guissona, L’Albagés, La Pobla de Segur, Les Oluges, Sant Ramon i Talavera. Vuit pobles que han decidit actuar pel seu compte, sense esperar que la Generalitat mogui fitxa. La resta, 223 municipis, segueixen sense pla ni pressupost per afrontar el problema.

Aquesta paràlisi no és casual. La llei catalana d’erradicació de l’amiant, aprovada pel Parlament el juny de 2026, establia un marc legal per accelerar la retirada, però no ha anat acompanyada dels recursos necessaris. La Generalitat va anunciar una partida de 20 milions anuals per a ajuts, una xifra que, segons els càlculs de l’ARC, tot just cobreix el 7% del cost total a Lleida. Per eliminar tot l’amiant de la província, caldrien 13,8 anys al ritme actual d’inversió. I això suposant que els 20 milions es destinessin íntegrament a Lleida, cosa que no passa perquè la partida és per a tot Catalunya.

El cost humà del silenci polític

L’amiant no és només un problema econòmic. És un assassí silenciós. Les fibres d’aquest mineral, quan s’inhalen, poden causar càncer de pulmó, mesotelioma i asbestosi, malalties que triguen entre 20 i 40 anys a manifestar-se. A Lleida, milers de persones viuen i treballen sota teulades de fibrociment que es degraden amb el temps, alliberant partícules tòxiques a l’aire.

L’Organització Mundial de la Salut estima que l’amiant causa més de 100.000 morts a l’any al món. A Espanya, tot i que no hi ha xifres oficials precises, els registres de malalties professionals i laborals mostren un degoteig constant de casos. A Lleida, l’exposició és especialment alta en l’àmbit rural, on les naus agrícoles i ramaderes estan cobertes d’uralita envellida. Els agricultors, els ramaders i les seves famílies són els primers afectats, però també els veïns de pobles sencers que respiren la pols de cobertes deteriorades.

L’independentisme, que controla la Generalitat des de 2010, ha prioritzat altres agendes. Mentre el Govern de Pere Aragonès i ara el de Salvador Illa (PSC) dediquen recursos a la consulta popular, al procés o al finançament autonòmic, la retirada de l’amiant segueix sent una assignatura pendent. La llei de juny de 2026 va ser un gest, però sense diners ni terminis vinculants, es queda en paper mullat.

La gestió responsable que no arriba

El problema de l’amiant a Lleida no és només de la Generalitat. Els ajuntaments, molts governats per independentistes o per forces d’esquerra, també han mirat cap a una altra banda. Cap dels grans municipis de la província, com Lleida capital, Tàrrega, Balaguer o Mollerussa, figura entre els vuit que han iniciat la retirada. La capital del Segrià, amb milers de cobertes d’amiant en polígons industrials i barris obrers, segueix sense un pla integral.

La gestió d’aquest problema exigeix coordinació entre administracions, una cosa que brilla per la seva absència a Catalunya. La Diputació de Lleida, controlada per ERC i Junts, tampoc ha impulsat programes específics. Mentrestant, els ciutadans de Lleida, que paguen els seus impostos i esperen serveis públics eficaços, veuen com el verí segueix sobre els seus caps.

Per als simpatitzants de VOX i PP a Lleida, aquest cas és un exemple més de la ineficàcia de l’independentisme en la gestió del que és públic. La prioritat no és la salut dels lleidatans, sinó l’agenda política. La inseguretat ciutadana, la immigració irregular i ara l’amiant: problemes reals que el Govern no resol mentre s’embolica en disputes identitàries.

Una reflexió de futur: el rellotge corre

L’amiant no espera. Cada any que passa, les cobertes es degraden més, alliberant més fibres a l’aire. Els 276 milions que necessita Lleida no són una despesa, són una inversió en salut pública. Però a aquest ritme, quan la Generalitat hagi destinat els 20 milions anuals durant catorze anys, molts lleidatans hauran emmalaltit o mort.

La solució passa per exigir responsabilitats. El Govern d’Espanya, a través del Ministeri de Transició Ecològica, hauria d’implicar-se amb fons específics, com ja fa amb la retirada de l’amiant en edificis públics. La Generalitat, per la seva banda, ha d’augmentar les partides i establir terminis vinculants. I els ajuntaments, especialment els del pla de Lleida, han de deixar de mirar cap a una altra banda.

Mentre l’independentisme ven fum legislatiu, els lleidatans respiren fibres cancerígenes. La llei de juny de 2026 és un pas, però insuficient. Sense diners, sense terminis i sense voluntat política, l’amiant seguirà matant en silenci. I Lleida, una vegada més, pagarà el preu d’una gestió irresponsable.