L’expulsió ja no és una amenaça llunyana per a una parella d’Alcoletge. La persegue des de fa dotze anys. No és un cas residual de la crisi passada ni una víctima col·lateral de la burbolla immobiliària: és la demostració que la recuperació econòmica no arriba a qui fa complir. Han abonat 70.000 euros de la seva hipoteca i, al dia d’avui, la deute no es amortitza. L’última proposta que han rebut és devastadora: quedar-se sense deute i sense casa. La seva única explicació resumeix la tragèdia: “El meu únic delicte ha sigut treballar i no cobrar”. Mentre aquest, a Lleida - Lérida - el mapa de la vivenda publicat aquest divendres confirma que l’oferta de compra multiplica per catorze la de alquilar i que només quinze pisos costen menys de 700 euros al mes. Ambdues realitats demostren que aquí no hi ha sortida real per a la classe treballadora.

Una factura que no baixa

Segre publica aquest divendres el cas d’una parella d’Alcoletge que encarna el fracàs de la protecció hipotecària. Fa dotze anys que el procediment d’expulsió rondi la seva casa. Dotze anys d’incertesa, de cartes judicials, de nits en vela i de negociacions que no duuen a cap on. En aquell temps han pagat 70.000 euros. La xifra no és petita: equival a anys de salari, de sacrifici, de renúncies i de comptes ajustats al milímetre. Però el capital pendente no es redueix. És a dir, l’esforç no compta.

L’entitat acreedora no proposa una reestructuració que els permeti quedar-se; proposa una “solució” en què ells surten nets de deute però també desalojats. Quedar-se a la calle no és un accident del procés: és l’objectiu de l’acord. En la jerga hipotecària aquest es coneix com a dació en pagament, un mecanisme que en teoria serveix per cancelar la deute entregant la vivenda. En la pràctica, per a aquesta família significa dotze anys de pagaments a la papalla i una porta tancada per sempre.

Això no és un problema d’incumpliment voluntari. L’aferat ho explica sense victimisme ni eslògans: “El meu únic delicte ha sigut treballar i no cobrar”. La frase hauria d’incomodar a qualsevol administració que presumeixi d’escut social. No sol·licita privilegi: sol·licita que el seu esforç serveixi per a alguna cosa, que pagar no sigui un camí sense sortida. El missatge és brutal. En aquest sistema, el deutor complidor pot acabar desalojat igual que el morós professional. L’igualtat davant la llei exigeix distingir a qui no pot seguir pagant de qui no vol. Aquí tots dos rebem la mateixa sentència: la porta de la calle.

Lleida, una ciutat en qu alquilar és un luxe

El mateix dia, Segre publica el mapa de la vivenda a Lleida i desmuntarà qualsevol discurs complaent. L’oferta de pisos en compra multiplica per catorze la de alquilar. Les principals webs immobiliàries mostren poc més d’un mig centenar de cases en alquilar a la capital. D’elles, només quinze baixen dels 700 euros mensuals. L’editorial del periòdic ho resumeix sense ambages: “Pocs pisos i molt cars a Lleida”.

Aquests nombres no són abstractes per a una família com la d’Alcoletge. Si finalment perd la seva casa, el mercat li ofereix dos camins. El primer, comprar, alguna cosa impossible sense hipoteca i sense ahorrat, i molt més si acaba de sortir d’un procediment d’ejecució. El segon, alquilar, és una quimera en la seva franja de preu. Quinze pisos per menys de 700 euros no són una alternativa real per a qui ha perdut tot: són un concurs de velocitat en qu la majoria queda fora.

L’Administració disposa d’ajudes, subvencions i plans municipals, però la realitat cotidiana del ciutadà es redueix a una simple equació: no hi ha vivenda accessible. La teoria de la protecció oficial xoca contra l’escassetat real. La promesa que ningú es quedi a l’espera es converteix en eslògan de campanya quan quinze pisos han d’atendre una demanda insatisfeta de hogars amb dificultats. Els joves, les famílies monoparentals i els treballadors amb sous modestos comparteixen destí amb els desalojats: l’impossibilitat de trobar un sostre digne a un preu raonable.

La trampa de les moratòries

La parella d’Alcoletge no és víctima d’una norma inexistent, sinó de normes que existen però no resolen. Durant anys els governs han anunciat moratòries, decrets llei i línies de mediación per evitar desalojaments. En els comunicats oficials tot sonar razonable: negociar amb la banca, reestructurar deutes, facilitar sortides negociades. En la taula del ciutadà, però, el resultat és altre: una deute que no baixa, una oferta que consisteix a perdre la vivenda i un tramit judicial que es allarga durant una dècada.

El problema no és l’absència de paper: és l’absència de voluntat política. L’eficàcia exigeix que les ajudes públiques es tradueixin en vivendes reals, no en follets. Una administració honesta no pot permetre que una família pague 70.000 euros i acabi sense casa ni deute; això no és un acord, és una expropiació disfressada de transacció.

La defensa de l’ordre i de la propietat privada no pot convertir-se en un bitllet en blanc perquè els poderosos es mengen al feble. El contracte hipotecari ha de complir-se, però en un Estat de dret les normes han de permetre la segona oportunitat i castigar la especulació, no premiar-la. Si el mercat deixa quinze pisos asequibles en tota una ciutat, el problema no és només econòmic: és polític. I les polítiques d’apaciguament amb la banca, de mitjanes i de aplaçaments cosmètics no resolen res; només posposen l’expulsió perquè un altre la firmi.

La ciutadania de Lleida no sol·lica limosnes. Sol·lica un marc en qu el treball es reconegui, en qu qui compleixi no acabi a la calle i en qu les administracions defenguin al contribuent abans que a l’interès financer. La seguretat ciutadana no és només patrullar la calle: és garantir que qui la habita no la perde de la nit al matí.

La parella d’Alcoletge no és un número més. És el mirall en qu molts leridans es reconeixen: gent que treballa, que paga impostos, que no sol·lica favors i que veu com el sistema li exigeix tot sense tornar-li estabilitat. Si en dotze anys no s’ha trobat una solució per a ells, no és perquè no existeix; és perquè a qui els deia buscar-la li va faltar voluntat política. A Lleida necessitem menys proclames habitacionals i més pisos, menys comitès de mediación i més famílies protegides, menys política de gestos i més respecte a qui compleix. El proper desalojament encara no està escrit. Però si les institucions segueixen actuant com a espectadores, no trigarà a arribar. I llavors no valdrà la pena cercar excuses: la culpa serà de qui, tenint la clau, preferí mirar cap a un altre costat.