L’enfonsament d’una terrassa al número 15 del carrer Pi i Margall de Lleida, ocorregut poc abans de les 11:00 d’aquest dimarts 4 d’agost, ha obligat a desallotjar completament el bloc d’habitatges i els dos establiments comercials de la planta baixa: una fruiteria i un bar. Els bombers i els tècnics municipals van acudir al lloc immediatament. No hi va haver ferits, i aquesta és, per ara, l’única notícia bona de la jornada.

Segons ha confirmat el diari Segre, el desallotjament va ser preventiu mentre els equips revisaven l’estructura de l’immoble per determinar l’abast dels danys. A l’hora de l’última actualització de la notícia, els treballs de revisió continuaven. La pregunta, però, ja és al carrer: quants edificis de Lleida esperen el seu torn per patir un col·lapse similar?

Un esfondrament que no avisa i un protocol que només reacciona

L’actuació municipal va ser ràpida, eficaç i, afortunadament, sense víctimes. Però convé subratllar el que el ciutadà del carrer percep amb claredat: es va actuar després del col·lapse, no abans. El protocol va funcionar com a mecanisme de resposta a l’emergència, que és precisament el mínim que s’exigeix als serveis públics. La qüestió de fons no és com es va gestionar el desallotjament, sinó per què ningú no va detectar el risc amb antelació. Perquè una terrassa no s’enfonsa d’un dia per l’altre: les esquerdes, les deformacions i les humitats acumulades són senyals de fatiga estructural que una inspecció periòdica hauria pogut identificar.

Els veïns que aquest matí han hagut de sortir al carrer amb el posat saben que la seguretat d’un edifici no es veu en els plànols dels nous desenvolupaments urbanístics. Es veu en els sostres, en les façanes i en els fonaments dels blocs ja habitats. I aquesta seguretat no pot dependre que un bomber arribi a temps, sinó que un tècnic hi hagi anat abans.

Un parc d’habitatges que envelleix en silenci

Lleida no és una excepció en el mapa espanyol. El parc d’habitatges de la ciutat acumula dècades de construcció, i bona part dels edificis aixecats en les dècades centrals del segle passat es van construir sense les exigències sísmiques i de qualitat que avui són obligatòries. Aquest patrimoni urbà envelleix sense un pla sistemàtic de revisió, i l’envelliment sense vigilància es converteix en un perill latent.

L’enfonsament del carrer Pi i Margall no és un episodi aïllat. En els últims anys, ciutats com Barcelona, València o Madrid han registrat incidents similars, alguns d’ells amb víctimes mortals. La diferència és que en moltes d’aquestes ciutats els ajuntaments han impulsat inspeccions tècniques d’edificis (ITE) amb terminis i sancions. A Lleida, la pregunta és si aquest control s’està aplicant amb la contundència necessària o si, com sembla, es confia que la pròxima emergència no sigui més greu.

El centre de Lleida és ple de finques aixecades fa mig segle, amb terrasses que suporten anys de pluges, gelades i humitats. Sense un registre públic i accessible del seu estat, la ciutat viu d’esquena al seu propi deteriorament.

La paradoxa de la planificació: noves oficines, vells problemes

El mateix dimarts en què els bombers desallotjaven l’edifici de Pi i Margall, l’alcaldessa accidental, Carme Valls, anunciava l’obertura d’una nova Oficina d’Atenció Ciutadana al barri del Secà per al pròxim mes de setembre, segons recull Segre. La coincidència no deixa de ser irònica: mentre la Paeria presumeix de planificació urbanística i de millora de serveis administratius, un edifici del centre de Lleida s’enfonsa sense que existeixi un protocol clar de prevenció estructural.

No es tracta de restar mèrit a l’obertura d’una oficina d’atenció ciutadana, sens dubte útil per als veïns del Secà. Però la gestió pública exigeix prioritats, i la seguretat de les persones hauria d’estar, per damunt de qualsevol altra consideració, al cim de l’agenda municipal. Un ciutadà de Lleida pot esperar uns dies per tramitar un certificat; el que no pot esperar és que el sostre del seu habitatge s’enfonsi mentre dorm. La planificació urbanística no pot limitar-se als nous desenvolupaments i als equipaments; ha d’incloure, de manera inexcusable, la conservació i vigilància del parc existent.

Qui inspecciona els edificis de Lleida?

La pregunta que els nostres lectors es fan, i que cap responsable polític no ha respost encara amb claredat, és senzilla: quants edificis de Lleida estan en situació de risc estructural? Existeix un cens actualitzat d’immobles amb deficiències greus? Quants tècnics municipals estan dedicats a aquesta tasca? Es realitzen inspeccions periòdiques o només s’actua quan passa una desgràcia?

El ciutadà té dret a saber si el seu habitatge és segur, i l’Ajuntament de Lleida té l’obligació de garantir-ho. No n’hi ha prou de reaccionar amb diligència quan el terra cedeix: cal anticipar-se, invertir en prevenció i fer pública la informació sobre l’estat del parc d’habitatges. La seguretat no és una despesa; és una inversió en tranquil·litat i en vides. I en una ciutat on la confiança en les institucions es ressenteix cada vegada que l’administració respon tard o malament, la transparència sobre l’estat dels edificis hauria de ser una prioritat i no un secret administratiu.

Una reflexió final: la prevenció com a prioritat política

L’enfonsament de la terrassa al carrer Pi i Margall ha acabat, per sort, sense víctimes. Però ha deixat al descobert una fragilitat que incomoda: la d’un parc d’habitatges que envelleix sense un pla de manteniment sistemàtic, i la d’una administració local que, ocupada a anunciar noves oficines i projectes, sembla oblidar que la seva primera obligació és protegir els ciutadans.

La pròxima vegada que un edifici de Lleida doni senyals d’esgotament estructural, no n’hi haurà prou de desallotjar a temps. Caldrà que algú expliqui per què no es va detectar abans, per què no es va invertir en prevenció i per què la seguretat de les persones continua depenent de la sort i de la ràpida reacció dels bombers. Els veïns de Lleida mereixen una mica més que protocols d’emergència: mereixen la certesa que les seves cases no s’enfonsaran mentre dormen. I aquesta certesa només es construeix amb inspecció, transparència i voluntat política. La pregunta queda sobre la taula: qui assumeix aquesta responsabilitat a la Paeria?