Mentre 21.000 persones de cinc municipis de l’Urgell romanen confinades a casa per ordre de Protecció Civil, amb el fum de l’incendi de Guimerà cobrint el cel i 102 hectàrees d’espai natural protegit ja calcinades, emergeix una veritat incòmoda: la Generalitat tenia sobre la taula un estudi de la Universitat de Lleida que proposava actuar sobre 38.000 hectàrees de bosc per evitar exactament aquesta catàstrofe. El pla continua sense executar-se. Mentrestant, han estat els agricultors de la Vall del Corb —amb els seus tractors i el seu coneixement del terreny— els que han contingut les flames on l’Administració no hi va arribar. El foc de Guimerà no és un accident meteorològic: és el resultat d’anys de deixadesa administrativa en la gestió forestal, i el confinament massiu d’avui és la factura que paguen els ciutadans de Lleida per una política de prevenció que mai arriba.

Un confinament que sacseja la comarca

La matinada del dijous 9 de juliol, Protecció Civil va activar el confinament per a Verdú, Tàrrega, Vilagrassa, Granyanella i la Vila de Mas Bondia, a més del polígon industrial Rimbau. La mesura afecta directament 21.000 persones, segons ha confirmat el mateix organisme. L’incendi, que es va declarar el dimecres 8 de juliol a les 20:48 hores a Guimerà, havia estat estabilitzat a la 1:00 de la matinada, però les flames es van reavivar hores després, obligant a extremar les precaucions. La carretera LV-2101 ha estat tallada al trànsit, i les baixades de la Transsegre 2026 han estat anul·lades per les restriccions del Pla Alfa.

Els Bombers de la Generalitat treballen amb una trentena de dotacions, però la superfície cremada ja arriba a les 161 hectàrees, de les quals 102 pertanyen a l’espai natural protegit de Granyena. No és un incendi menor: és un cop directe a un ecosistema que hauria d’estar especialment vigilat. I mentre els efectius lluiten contra les flames, la pregunta que cap responsable polític respon és: per què no es va actuar abans?

L’estudi de la UdL que la Generalitat va ignorar

El mateix dia en què el foc es reavivava, el diari Segre publicava un informe de la Reial Acadèmia d’Enginyeria, elaborat pel professor de la UdL Víctor Resco, que planteja una solució clara i quantificada: actuar sobre 38.000 hectàrees d’àrea forestal a Lleida per reduir el risc d’incendis. L’estudi no és un brindis al sol: proposa intervencions concretes de gestió forestal, neteja de boscos i creació de franges de seguretat que, d’haver-se executat, haurien minimitzat l’impacte d’un foc com el de Guimerà.

No obstant això, el pla continua en un calaix. No hi ha data d’execució, ni partida pressupostària assignada, ni voluntat política visible. Mentrestant, el foc avança i els ciutadans es confinen. La paradoxa és cruel: la Generalitat gasta recursos a mobilitzar dotacions de bombers i a coordinar confinaments d’emergència, però no inverteix el necessari en prevenció. És més rendible políticament apagar incendis —i sortir als mitjans— que fer la feina silenciosa de netejar el bosc. Però el cost humà i econòmic d’aquesta decisió el paguen avui 21.000 persones tancades a casa.

Els herois de la Vall del Corb: tractors contra el foc

Mentre l’Administració improvisa, els agricultors de la Vall del Corb han demostrat que la solució és al territori. Segons ha recollit Segre, aquests professionals del camp van ser clau per contenir les flames creant franges de seguretat als camps amb els seus propis tractors i maquinària agrícola. No van esperar ordres de ningú: quan van veure el foc acostar-se, van actuar. El seu coneixement del terreny, la seva capacitat de reacció i el seu compromís amb la terra que treballen van evitar que l’incendi assolís dimensions molt majors.

Aquest gest heroic contrasta brutalment amb la paràlisi institucional. Els agricultors no tenen pressupost per a gestió forestal, ni plans estratègics, ni estudis universitaris. Tenen tractors, sentit comú i amor per la seva terra. I han fet allò que la Generalitat hauria d’haver fet fa anys: crear tallafocs, mantenir net el bosc, protegir els habitatges. Ells són els veritables gestors del territori, i el foc de Guimerà ho ha demostrat amb cruesa.

La inseguretat que no cessa: un patró que es repeteix

Aquest incendi no és un cas aïllat. Cada estiu, Lleida crema. Cada estiu, els mateixos municipis es confinen, els mateixos agricultors surten amb els seus tractors, i els mateixos polítics prometen revisar els plans de prevenció. Però els plans no s’executen, els boscos continuen bruts, i els ciutadans continuen pagant les conseqüències.

La dada de les 102 hectàrees cremades en espai protegit és especialment greu. No parlem de qualsevol terreny: parlem d’una àrea que la mateixa Generalitat ha declarat com a valuosa des del punt de vista ambiental. Si ni tan sols es protegeix allò que es diu protegir, quina esperança hi ha per a la resta del territori? La gestió del foc a Catalunya s’ha convertit en un cicle viciós d’emergència, confinament, promeses i oblit. I mentrestant, els ciutadans de Lleida —els que paguen impostos, els que treballen el camp, els que viuen en aquests municipis— són els únics que assumeixen el risc real.

Una reflexió de futur: la prevenció no és una despesa, és una obligació

L’incendi de Guimerà hauria de marcar un punt d’inflexió. La Generalitat té sobre la taula un estudi rigorós, signat per la Reial Acadèmia d’Enginyeria i avalat per la UdL, que proposa actuar sobre 38.000 hectàrees. No és una ocurrència: és un full de ruta concret, mesurable i viable. El que falta és voluntat política per executar-lo.

Mentre els veïns de Verdú, Tàrrega, Vilagrassa, Granyanella i Mas Bondia romanen confinats, mentre els agricultors de la Vall del Corb continuen apagant focs que no haurien d’haver-se declarat, mentre les flames devoren 161 hectàrees d’un espai natural protegit, els responsables polítics han de retre comptes. No n’hi ha prou amb mobilitzar dotacions: cal governar amb previsió, amb planificació i amb valentia. La seguretat de 21.000 persones no pot dependre de l’heroïcitat d’uns agricultors ni de la improvisació d’una emergència. La prevenció no és una despesa: és l’única manera de garantir que el proper estiu no hàgim de tornar a escriure aquesta mateixa crònica.