El cens de desapareguts a Lleida supera el miler, amb 447 fosses documentades

A les comarques de Lleida hi ha famílies que porten gairebé nou dècades sense saber on jeuen les restes dels seus éssers estimats. El cens de desapareguts a Lleida durant la Guerra Civil i el franquisme, actualitzat per la Direcció General de Memòria Democràtica, ha superat el miler de noms a la província. Darrere de cadascun hi ha una història de dolor, d’incertesa i, sobretot, d’abandonament institucional.

El mapa de l’horror: 447 fosses i un 70% de soldats oblidats

Les dades oficials, publicades pel diari Segre, dibuixen un panorama esfereïdor. A la província de Lleida hi ha documentades 447 fosses comunes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Allà hi jeuen les restes de persones desaparegudes, de les quals prop de 800 eren residents a les comarques lleidatanes i d’altres van ser vistes per última vegada al territori de Ponent i el Pirineu, tot i que procedien d’altres zones d’Espanya.

Però el més revelador del cens, segons va explicar al Segre el tècnic i historiador de la Direcció General de Memòria Democràtica, Juli Cuéllar, és la naturalesa de les víctimes. Cuéllar va assenyalar que la gran majoria són homes, joves i en un 70% soldats que van ser mobilitzats a la força i que van morir en combat a la línia de front del Segre-Pallars.

Aquestes dades destrueixen el relat simplista que sovint es construeix al voltant de la memòria històrica. No es tracta majoritàriament de militants polítics executats a la rereguarda, sinó de joves reclutats a la força, molts d’ells pagesos i obrers, que van morir defensant una línia de front que avui amb prou feines recorda ningú. El front del Segre-Pallars va ser, després del de l’Ebre, el segon escenari bèl·lic amb més desapareguts a tot Catalunya. Una batalla oblidada que es va cobrar la vida de milers de nois que mai no van demanar anar a la guerra.

Burocràcia contra el dolor: el llarg camí per trobar els morts

El procés per localitzar els desapareguts és, com a mínim, desencoratjador. Segons detalla el reportatge del Segre, la recerca s’activa únicament després de la sol·licitud d’una família. A partir d’aquí, els tècnics de la Direcció General han de consultar arxius municipals, militars —especialment l’Arxiu General Militar d’Àvila— i el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca. Un periple burocràtic que pot durar anys i que, en molts casos, no ofereix resultats.

El cas de l’Eduardo, un home de 30 anys mort el gener de 1939 en algun poble de Lleida, és paradigmàtic. L’Eduardo va deixar dona i dos fills. La seva família encara desconeix el lloc exacte on reposen les seves restes. Vuitanta-set anys després, la incertesa continua sent la mateixa. No és un cas aïllat: el cens inclou un miler de persones amb històries similars.

Mentrestant, el cens autonòmic de persones desaparegudes —que a tot Catalunya suma 8.000 inscripcions— continua creixent. Cada nova entrada és un recordatori que la maquinària de la memòria avança a un ritme incompatible amb l’edat dels familiars que encara esperen respostes. Els néts d’aquells soldats mobilitzats a la força estan envellint. Molts moriran sense saber on descansen els seus avis.

Un deute que no entén de banderes

El més tràgic d’aquesta situació és que la memòria d’aquells joves soldats mobilitzats a la força no hauria de ser moneda de canvi polític. Eren espanyols, catalans, de dretes i esquerres, creients i ateus. Molts d’ells ni tan sols havien votat mai. Van ser arrencats de casa seva, vestits amb un uniforme que no van triar i enviats a morir a un front que avui és amb prou feines una línia als mapes dels historiadors.

El front del Segre-Pallars va ser l’escenari d’una de les batalles més cruentes de la Guerra Civil a Catalunya. Allà van morir milers de soldats republicans, molts d’ells reclutes forçosos, intentant contenir l’avanç de les tropes franquistes. Els seus cossos van quedar escampats per camps, barrancs i cunetes. Vuitanta-set anys després, molts d’ells encara hi són.

La Generalitat té l’obligació moral i legal d’accelerar el procés de localització i exhumació. Però també té la responsabilitat de fer-ho sense instrumentalitzar el dolor de les famílies. La memòria no pot ser una arma llancívola entre blocs polítics.

El futur dels oblidats

El cens de desapareguts a Lleida és un document viu. Cada any s’incorporen nous noms, noves històries, noves famílies que gosen preguntar. Però el temps corre en contra. Els últims testimonis directes d’aquella guerra estan desapareixent. Els fills d’aquells soldats tenen edats ja avançades. Si l’administració no accelera el ritme, molts moriran sense haver complert l’últim desig: saber on són els seus.

Les 447 fosses de Lleida continuen tancades. Les famílies continuen esperant.

El veritable deute històric de Catalunya no es paga només amb lleis de memòria ni amb declaracions grandiloqüents. Es paga amb mitjans, amb recursos i amb voluntat política per exhumar, identificar i tornar a les seves famílies les restes d’aquells joves que mai no havien de morir en una guerra que no van triar. Fins que això passi, el cens de desapareguts continuarà sent, més que un document, una acusació silenciosa contra qui prefereix la propaganda a la gestió del que és veritablement important.