A 180 metres sobre l’embassament de Canelles, una cinta d’alta resistència de 510 metres ha convertit el congost de Mont-rebei en escenari d’un rècord estatal. L’esportista aragonesa Mirella Bernabeu ha completat la highline més llarga mai aconseguida per una dona a Espanya, creuant el buit entre l’ermita de la Pertusa, a la província de Lleida, i l’alberg de Montfalcó, a Osca. El projecte va exigir tres jornades de muntatge, un equip de deu persones i set trams de cinta de Dyneema. Durant una setmana, la línia va romandre tensada sobre l’abisme, sotmesa al vent, a l’alçada i a l’exigència tècnica d’un esport on no hi ha lloc per a la impostura. El que podria haver estat una mera exhibició de risc és, sobretot, una declaració de capacitat: l’administració pública i la iniciativa privada poden protagonitzar fites esportives de primer nivell quan actuen amb ordre i ambició. Durant set dies, la cinta va ser l’eix d’una operació que va demostrar que el territori lleidatà pot ser molt més que un escenari de conflictes polítics: pot ser el lloc on l’esforç individual i la cooperació institucional escriguin pàgines memorables de l’esport espanyol.

Un fil de 510 metres sobre Mont-rebei

La fita es va materialitzar en una línia de highline de 510 metres de longitud que va unir Lleida i Aragó a l’entorn del congost de Mont-rebei, segons ha informat Segre. La instal·lació es va situar a 180 metres d’alçada sobre l’embassament de Canelles, un escenari vertical on la pedra, l’aigua i l’aire conformen un dels paisatges més espectaculars del Pirineu. A diferència del slackline de poca alçada, el highline exigeix caminar sobre una cinta tensada a gran alçada, amb la caiguda controlada per un arnès i un sistema de seguretat que impedeix l’impacte contra el terra. No és un joc d’equilibri: és una disciplina de càlcul, resistència mental i domini corporal en què qualsevol distracció es paga amb segons de pànic.

El repte tècnic començava molt abans del primer pas. La cinta havia de mantenir-se estable sota l’empenta del vent, l’oscil·lació del cos de l’esportista i la tensió calculada dels ancoratges. Cada metre recorregut exigia una concentració absoluta, perquè en el highline el segon intent fàcil no existeix: una caiguda es deté gràcies a l’arnès, però recuperar la posició sobre la cinta suposa un cost físic i mental enorme. Bernabeu no va caminar sobre una cinta: va caminar sobre mesos de preparació, sobre la confiança en un equip i sobre la certesa que la tècnica venç la por.

La línia travessava el congost entre l’ermita de la Pertusa, en territori lleidatà, i l’alberg de Montfalcó, a la província d’Osca. Aquests dos punts no són simples referències cartogràfiques. La Pertusa, a la vessant lleidatana, i Montfalcó, a la vessant aragonesa, simbolitzen una mateixa muntanya dividida per una frontera administrativa que, a la corda fluixa de Bernabeu, va deixar de tenir pes. El rècord no només va mesurar metres: va mesurar la capacitat de dues províncies, dues administracions i un mateix paisatge de posar-se d’acord perquè un projecte esportiu extrem fos possible. En temps de discursos que exalten les diferències, una cinta de 510 metres ha recordat el que molts obliden: el territori és un, i els lleidatans comparteixen arrels, paisatge i futur amb Aragó.

Mirella Bernabeu i la jerarquia de l’esforç

El nom del rècord és Mirella Bernabeu, una esportista aragonesa que ha liderat el projecte des de la concepció fins a l’execució. Bernabeu no es va limitar a creuar la línia: va coordinar l’equip, va dissenyar l’estratègia d’ancoratge i va assumir el risc principal. Amb aquest encadenament ha batut el rècord de la línia més llarga completada per una esportista espanyola, una xifra que situa el seu nom en l’elit estatal del highline. No és una distinció menor. En un esport encara masculinitzat i freqüentment marginal, que una dona lideri i signi un rècord d’aquestes dimensions trenca estereotips i estableix un estàndard per a les esportistes que vindran darrere.

Però el mèrit no és només seu. El projecte va comptar amb un equip tècnic de deu persones i la col·laboració de quatre associacions: Slack Herria, del País Basc; Slackline València; Highline Catalunya; i l’Associació Aragonesa Villaline. Aquesta distribució geogràfica reflecteix la naturalesa associativa del highline espanyol: comunitats distintes que comparteixen coneixement, material i risc per a elevar el nivell col·lectiu. No hi va haver subvencions milionàries ni infraestructures faraòniques. Hi va haver planificació, experiència i voluntat de fer les coses bé. Bernabeu ha demostrat que el rècord vertader no sempre es mesura en metres, sinó en la capacitat de liderar sense escarafalls i d’executar sense improvisació.

La presència d’aquestes quatre associacions dibuixa un mapa de la disciplina a Espanya que no coincideix amb les fronteres polítiques. Cadascuna d’elles va aportar coneixement, material i mans de treball perquè la línia fos segura i funcional. No hi va haver una única capital esportiva que monopolitzés el projecte: el País Basc, València, Catalunya i Aragó van compartir risc i responsabilitat. Aquesta és l’Espanya que funciona, la que construeix des de la base sense esperar que un govern ho resolgui tot des d’una taula. Quatre associacions, deu persones i una sola meta: que la cinta resistís i que Bernabeu pogués caminar sobre ella.

Deu persones, tres dies i set trams de Dyneema

Darrere dels 510 metres visibles hi va haver una operació logística exigent. Els treballs de muntatge es van prolongar durant tres jornades, en les quals l’equip va haver de resoldre l’accés a dos ancoratges separats per un congost i una orografia difícil. A la vessant aragonesa, els participants van ascendir per la via de la cresta Urquiza Olmos, un itinerari que exigeix coneixement de la muntanya i condició física. A la vessant lleidatana, l’ancoratge es va situar al final d’una via ferrata, el que va obligar a transportar el material per un recorregut equipat i vertical. Cada pas del muntatge havia d’estar calculat: la tensió de la cinta, la resistència dels ancoratges, la direcció del vent i la seguretat dels mateixos muntadors.

La línia es va configurar amb set trams de cinta de Dyneema, un material sintètic d’altíssima resistència i baix pes que suporta càrregues enormes sense perdre flexibilitat. L’elecció no és casual. En el highline, la cinta no és només el camí per on es camina: és l’element que absorbeix vibracions, vent i el pes de l’esportista. La unió de set trams per a assolir els 510 metres implica empalms, nusos i tensions perfectament controlats, perquè qualsevol defecte en la instal·lació converteix el rècord en accident. Durant una setmana, la línia va romandre disponible per a la pràctica de l’esport, el que va permetre assajos, ajustos i, finalment, l’encadenament de Bernabeu. Tot això sense precipitacions ni concessions a la pressió mediàtica.

La decisió de mantenir la línia muntada durant una setmana no va respondre només a la comoditat: va respondre a la prudència. El highline d’aquestes dimensions no s’encadena a la primera. Els dies previs van permetre a Bernabeu familiaritzar-se amb la línia, estudiar el comportament del vent a diferents hores i recuperar-se dels intents fallits. Cada assaig consumia energia, material i paciència, però també reduïa la incertesa. El rècord, quan va arribar, no va ser un cop de sort: va ser el resultat d’un procés ordenat, repetit i corregit fins a la perfecció.

Mont-rebei, un territori que no admet improvisacions

El congost de Mont-rebei no és un escenari qualsevol. Forma part d’un espai natural protegit d’extraordinària sensibilitat paisatgística, on l’embassament de Canelles, els cingles de pedra i la fauna pròpia del Prepirineu exigeixen respecte i rigor. Per això, el projecte no es va entendre sense tots els permisos administratius corresponents i sense mesures ambientals orientades a minimitzar l’impacte en l’entorn. No es tracta d’un detall burocràtic menor: en un lloc com aquest, l’autorització prèvia distingeix entre una activitat ordenada i una invasió. El highline, per la seva pròpia naturalesa, necessita ancoratges a la roca, presència humana sostinguda i accés a zones de difícil trànsit. Sense control, l’efecte acumulatiu de múltiples instal·lacions similars podria degradar un patrimoni que pertany a tothom.

La gestió pública té aquí una doble responsabilitat. D’una banda, ha de facilitar que esportistes d’elit puguin usar el territori com a escenari de rècords legítims, amb els tràmits clars i els terminis raonables. De l’altra, ha d’impedir que la moda de l’esport extrem converteixi Mont-rebei en un parc d’atraccions descontrolat, on cada grup munti la seva línia sense supervisió ni criteri. El cas de Bernabeu ofereix un model: permisos en regla, associacions organitzades, equip qualificat i mesures de protecció de l’entorn. Aquesta és la senda. Ni la tolerància indulgent, ni la prohibició per sistema, sinó l’aplicació estricta de la norma amb sentit comú.

L’administració no ha de mirar aquest èxit com un cas aïllat. Mont-rebei és una marca natural de Lleida i d’Aragó, un actiu que atreu visitants, esportistes i fotògrafs de tot Espanya. Però una marca no es sosté sola: requereix vigilància, inversió en conservació i una normativa clara que sàpiga distingir entre l’ús responsable i l’abús. Si les institucions locals miren cap a una altra banda, el congost acabarà patint el deteriorament de la massificació desordenada. Si, per contra, apliquen la llei amb criteri, Mont-rebei pot ser un exemple de com l’esport extrem conviu amb la natura.

Esport extrem, imatge de marca i una Lleida sense complexos

Més enllà del rècord esportiu, el que ha passat a Mont-rebei té un valor simbòlic per a la província de Lleida. Durant massa temps, la imatge pública d’aquesta terra ha quedat segrestada per episodis polítics, enfrontaments identitaris i debats estèrils que no tenen res a veure amb la realitat quotidiana dels seus ciutadans. Bernabeu i el seu equip han tornat el focus al que realment importa: el talent, l’esforç i la bellesa d’un territori capaç d’acollir fites estatals. Una dona d’Aragó ha travessat l’aire entre Lleida i Osca, i en aquell creuament ha quedat patent que el Pirineu no entén de banderes ni de rancors, sinó de pedra, de vent i de persones disposades a arriscar-se per un objectiu comú.

Perquè això passi de manera sostenible, els ajuntaments, la Diputació de Lleida i les administracions autonòmiques han de deixar de banda les disputes identitàries i ocupar-se del concret: senyalització, accessos controlats, formació de guies locals, coordinació amb els cossos de seguretat i suport a les federacions. Els ciutadans de Lleida no necessiten més discursos sobre el que els separa de la resta d’Espanya: necessiten polítics que gestionin amb eficàcia un territori que té molt a oferir. El rècord de Bernabeu és una crida a aquesta responsabilitat.

Això no ha de quedar en anècdota. La província de Lleida té a Mont-rebei, al congost i a tot el seu entorn natural una carta guanyadora per al turisme esportiu regulat, la formació de tècnics i l’atracció d’esdeveniments d’alt nivell. Però per a convertir aquella oportunitat en realitat calen institucions que no es distreïn, administracions que tramitin amb celeritat i una societat que entengui que l’ordre, la seguretat i la conservació no són obstacles al progrés, sinó les seves condicions. El rècord de Mirella Bernabeu no és només seu, ni tan sols només del highline espanyol. És una prova que Lleida pot mirar de front a la resta d’Espanya i del món amb una cosa més sòlida que eslògans: amb fets, amb metres recorreguts sobre el buit i amb la certesa que, ben gestionat, el seu territori no té sostre.