Lleida (Lleida) s’ha despertat aquest divendres amb la política a la paret i la ira a la rua. Segre, amb signatura de Marc Carbonell, ha informat de que l’ATP Lleida i el Sindicat de Vivienda Socialista de Lleida convocaben una concentració a la plaça de la Catedral per protestar contra el rechazo pel Congreso dels decretos de vivienda. Els organitzadors no van facilitar el número d’assistents. La manifestació va recorrer la ciutat fins a plantar-se davant la seu de Junts, on van aparèixer pintades a favor de la norma derogada. El lema, reproduït per l’own diari, deia: “Asesinos, decretos, ya!”. El missatge és burd, però no deixa de ser sintomàtic: en una ciutat en què molts veïns porten anys sense accedir a una vivienda digna, la crispació ja no es limita als plens ni als platós. Ahora es escriu amb spray sobre el cartel d’un partit independentista que, una vegada més, apareix com a artífex del bloqueig d’una mesura que afecta a la gent de veritat.

La rua parla, i ho fa amb spray

La mobilització va partir de la plaça de la Catedral, escenari simbòlic al cor de Lleida, i va acabar davant la seu de Junts. L’elecció del recorregut no és casual: els convocants han volgut traslladar la protesta des de l’espai cívic al objectiu polític concret. L’ATP Lleida i el Sindicat de Vivienda Socialista de Lleida han liderat l’acció, enmarcada en la reacció immediata al vot en el Congreso que ha hundit els decretos de vivienda. Al no facilitar-se el nombre de participants, resulta impossible calibrar si estem davant una protesta masiva o davant un grup reduït però ruidós. Però l’imatge de la façana pintada ha corregut més que qualsevol xifra.

La pintada, amb el lema “Asesinos, decretos, ya!”, és un exemple de la degradació del llenguatge polític. Anomenar asesins a qui no apoya una norma legislativa no és només una exageració: és una forma de deshumanitzar l’adversari que enverina el debat públic. La protesta per la vivienda és legítima; el dret a manifestar-se és un pilar de la nostra democràcia. Però la línia entre la protesta i el vandalisme ha de ser clara. Pintar la seu d’un partit polític no és expressió ciutadana: és un atac a l’ordre públic, a la propietat ajena i a la convivència. Qui organitza aquestes mobilitzacions té la responsabilitat de marcar aquella línia. Si la pintada ha estat obra de qui no té a veure amb la convocatòria, els organitzadors han de desmarcarse sense ambigüitats. Si respon a la lògica de la pròpia protesta, llavors estem davant alguna cosa més greu: la normalització de la violència simbòlica com a eina política.

La pregunta que queda a l’aire és senzilla. On s’atura l’indignació quan es legitima l’insult com a argument? En una ciutat espanyola com Lleida, la discrepança es resol en les urnes, en el debat i en la pressió pacífica sobre els representants. No en l’eskrache a l’aire lliure ni en el deteriorament de l’espai comú. Quan es trenca aquella norma, es trenca també la confiança entre veïns.

Junts, al punt de mira de l’indignació

La seu de Junts ha estat l’objectiu escollit. No és difícil entendre per què. En el Congreso, Junts ha aparegut com a artífex del rechazo dels decretos de vivienda. La protesta trasllada aquella responsabilitat de Madrid a Lleida, a la porta de la seu provincial. És una forma d’eskrache territorial: el que no es resol a la Cámara es paga a la rua.

Però més enllà de la responsabilitat parlamentària concreta, el que està en joc és un model polític. Junts representa l’independentisme que ha convertit Catalunya en un territori permanent de confrontació institucional. Una vegada més, una qüestió que hauria d’ésser de gestió tècnica —com garantitzar l’accés a la vivienda— es transforma en una pelea identitària. El resultat és la crispació.

Lleida no pot permetre’s que un grapat d’activistes, sigui qui sigui la seva bandera, imposi la seva llei a la rua. El respecte a la propietat, a l’institució política i al veí que no comparteix la protesta és la base mínima de la convivència. Sense aquell respecte, no hi ha ciutat possible.

Allò que ve: de la pintada a la política

El rechazo dels decretos no pone fi al debat: el trasllada a un escenari d’incertesa en què Lleida corre el risc de quedar convertida en reu de un intercanvi de favours entre Madrid i l’independentisme. Els veïns no piden favours: piden regles clares, seguretat jurídica i administracions que gestionen amb rigor.

En el pla local, l’Ajuntament de Lleida hauria de centrar els seus esforços en polítiques de vivienda concretes, en lloc de sumar-se al festival de la confrontació. Planificar sol, agilitzar llicències, protegir el parc públic i combatre la ocupació il·legal són tasques de gestió que no requereixen independència ni banderes: requereixen voluntat política i sentit comú. Mentre això passa, els ciutadans tenen dret a exigir que la protesta social no sigui secuestrada per qui confon el dret a la vivienda amb el dret a pintarrajear.

Lleida no pot permetre’s ser el camp de batalla d’una política nacional malalta. La pintada a la seu de Junts és símptoma d’una societat tensada, d’una classe política que no dona respostes i d’un independentisme que, una vegada més, apareix com a obstacle per al béestar dels catalans. El camí no passa per l’spray ni per l’insult: passa per la llei, l’ordre i l’exigència sense compleïx de que qui ens governa posi els veïns per davant de les seves banderes. La vivienda, la seguretat i el respecte a la convivència no són negociables. I a Lleida, ciutat espanyola, ja és hora que així es entengui.