Als afores de Corbins, una desena de migrants malviuen entre xapes i plàstics. Alguns tenen els papers en regla. D’altres els estan tramitant. Però tots comparteixen un mateix sostre de misèria: un barracot. El servei de suport a persones indocumentades posat en marxa per Càritas Diocesana, en col·laboració amb l’ajuntament de Corbins, ha destapat una realitat incòmoda que l’administració prefereix ignorar: el sensellarisme s’estén pels pobles del Segrià i la Noguera, i tenir la documentació en regla no és sinònim de tenir una llar.

Assentaments de barraques al Segrià: més enllà de Corbins

El fenomen no és puntual. Segons el reportatge publicat per Segre, els assentaments d’infrahabitatge i barraques s’han localitzat a almenys quatre municipis del Segrià i la Noguera: Corbins, Torrelameu, Vilanova de la Barca i Alcarràs. A Corbins concretament hi ha dos assentaments diferenciats: un de caràcter barraquista, ocupat durant tot l’any per una desena de migrants, i un altre d’infrahabitatge que creix estacionalment durant els mesos d’estiu, coincidint amb el pic de la campanya fructícola.

L’afluència de migrants es dispara precisament durant la campanya de la fruita. Homes joves, majoritàriament senegalesos i subsaharians, hi arriben atrets per la promesa d’una feina temporal que, en molts casos, no cobreix ni les necessitats bàsiques d’allotjament. El resultat és previsible: dormen al ras, en naus abandonades o en barraques aixecades amb materials d’obra i restes de poda.

A la ciutat de Lleida, la situació no és millor. Barris com el Casc Antic i Cappont tenen localitzats diversos assentaments de persones sense llar. La diferència és que, al nucli urbà, la visibilitat és major i la pressió sobre els serveis socials municipals també. Als pobles, en canvi, el problema s’invisibilitza: és fora del nucli urbà, lluny de les mirades dels veïns i, sobretot, lluny de les competències d’uns ajuntaments que manquen de recursos per abordar-lo.

El testimoni de Samuel: tres anys a Espanya i un silenci administratiu

Un dels rostres del reportatge és Samuel, un senegalès que fa tres anys que és a Espanya. El seu testimoni és esfereïdor per allò que revela de la burocràcia: «Vaig demanar els papers fa dos mesos, però no han contestat». No és un cas aïllat. Un altre Samuel, també senegalès, mostra un document que «ha caducat», el mateix paper amb què s’havia empleat durant la campanya anterior.

La regularització, quan arriba, no resol el problema de fons. La frase clau del reportatge ho resumeix amb cruesa: «els papers, tot i que ajuden, no suposen per si sols una garantia d’accés a la inclusió». És a dir, un migrant pot tenir el seu NIE, el seu permís de treball i la seva targeta sanitària, però si no té un contracte de lloguer que acrediti un domicili, si no té una nòmina que demostri ingressos estables, si no té un aval bancari, continuarà dormint en una barraca.

Aquesta dada és fonamental per entendre la dimensió del problema. No es tracta només d’immigració irregular, tot i que aquesta existeixi. Es tracta que el sistema d’acollida espanyol, i en particular el català, ha prioritzat la regularització administrativa sobre la integració real. Es regularitza la persona, però no se li ofereix un habitatge, ni una feina estable, ni un acompanyament social que li permeti sortir del cercle de l’exclusió. El resultat és una població flotant, precària, que viu al dia i que, quan la campanya acaba, es queda al carrer.

Càritas i la intervenció social: tapant els forats de l’Estat

La resposta institucional, fins ara, ha estat insuficient. El servei de suport a persones indocumentades de Càritas Diocesana, activat aquesta setmana a Corbins, és un exemple de com les entitats socials estan suplint les mancances de l’administració. Jordi Verdú, responsable de Càritas, ho va dir clar: «Atendim gent en situació irregular, invisibles per al sistema».

La paraula clau és «invisibles». Perquè el sistema no els veu, no els compta, no els atén. No figuren als censos municipals, no tenen accés als serveis socials ordinaris, no es poden empadronar. I sense empadronament, no hi ha accés a la sanitat pública, a l’educació d’adults, a les ajudes socials. Són ciutadans de segona, atrapats en un llimb burocràtic del qual només les entitats religioses i les ONG poden treure’ls, i només de forma temporal.

La intervenció de Càritas a Corbins és lloable, però també revela una realitat incòmoda: sense l’acció d’aquestes entitats, l’Estat deixaria aquestes persones en la més absoluta desprotecció. La pregunta que s’hauria de fer l’administració autonòmica, i en particular el Departament de Drets Socials de la Generalitat, és per què no existeix un pla específic per als assentaments barraquistes a les comarques de Lleida, quan el fenomen és conegut i recurrent des de fa anys.

Inseguretat i convivència: un problema que no es pot ignorar

Per als veïns de Corbins, Torrelameu, Vilanova de la Barca i Alcarràs, la proliferació de barraques no és un problema abstracte. És una font d’inseguretat, de conflictes veïnals i de degradació de l’espai públic. Els assentaments solen mancar d’aigua potable, electricitat i sanejament, cosa que genera problemes de salubritat. A més, l’absència de control policial afavoreix l’aparició d’activitats il·legals: venda ambulant sense llicència, ocupacions, petits robatoris en explotacions agrícoles.

Els ciutadans de Lleida que se senten espanyols i estan preocupats per la immigració irregular i la inseguretat tenen raó d’estar alerta. Però la solució no passa per la criminalització dels migrants, sinó per una gestió responsable d’allò públic. Si l’administració no ofereix alternatives d’allotjament digne, si no controla els assentaments, si no garanteix la seguretat a l’entorn rural, el problema només creixerà.

Els ajuntaments, per la seva banda, es troben en una posició difícil. Manquen de competències en matèria d’immigració i d’habitatge, i els seus pressupostos són limitats. La col·laboració amb Càritas és un pedaç, però no una solució estructural. La Generalitat i el Govern central s’han de coordinar per oferir una resposta integral que inclogui allotjament temporal, formació laboral, acompanyament social i, sobretot, un control efectiu dels assentaments il·legals.

Tancament: el futur dels «nous lleidatans» penja d’un fil

La realitat és tossuda: mentre la campanya de la fruita continuï atraient milers de treballadors temporals, i mentre no existeixi una política d’habitatge social que garanteixi un sostre digne a qui arriba, els assentaments barraquistes continuaran proliferant. Els «papers» no són la solució; són només el primer pas. El veritable repte és la inclusió real, i aquesta passa per l’habitatge, la feina estable i la convivència ciutadana.

Els «nous lleidatans», com els anomena el reportatge, no poden continuar sent invisibles. Però tampoc poden ser utilitzats com a excusa per alimentar discsursos d’odi o per justificar la inacció administrativa. La societat lleidatana, constitucionalista i espanyola, té dret a exigir ordre, seguretat i gestió responsable. Però també té l’obligació moral de no mirar cap a un altre costat mentre una desena d’homes dormen en una barraca a les afores de Corbins, amb els papers en regla o sense, esperant que algú, algun dia, els torni la dignitat.

La pregunta que queda a l’aire, i que hauria de respondre l’administració, és senzilla: quantes campanyes de la fruita més caldran perquè el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya actuïn? Perquè, mentrestant, a Corbins, Torrelameu, Vilanova i Alcarràs, l’hivern s’acosta i les barraques no tenen calefacció.