L’amença del boicot docent contra les sortides escoltaires amb pernoctació ja no és una amenaça: es un cop directe a les famílies de Lleida i a un sector econòmic que no té culpa del conflicte laboral. A 1 d’octubre, 1.365 col·legis i instituts de tota Catalunya han seguit l’ordre dels sindicats USTEC, CGT i La Intersindical per a rebutjar les activitats fora de l’aula que implicaven dormir fora. A la demarcació de Lleida, el nombre supera els 160 centres: 137 de les comarques de la Plana de Lleida, 20 del Pirineu i Arán i 4 del Solsonés. El resultat no és una protesta administrativa més: cases de colònies que tanquen, treballadors enviats a ERTE al cent per cent i reserves desplomades entre el 70 i el 80 per cent. El que es venia com a reivindicació laboral es tradueix en menors privats d’experiències educatives i empresaris arruinats.

Els nombres del boicot docent a Lleida

La protesta ja no és una advertència. Segons publica Segre aquest 1 d’octubre, 1.365 centres educatius catalans han adherit a la mesura de pressió contra les sortides escoltaires que inclouen pernoctació. L’adhesió a la demarcació de Lleida és especialment impressionant: 137 centres de les comarques de la Plana de Lleida, 20 del Pirineu i Arán i 4 del Solsonés sumen, en total, més de 160 col·legis i instituts que dejan d’organitzar activitats fora de l’aula que implicaven dormir fora.

Darrere d’aquest nombre estan els sindicats USTEC, CGT i La Intersindical, que han convertit la negació a les pernoctacions en la seva principal arma de pressió. El missatge és clar: si l’Administració no cedeix a les seves reivindicacions sobre condicions i remuneració, les famílies i els alumnes pagaràn les conseqüències. El que es venia com a defensa dels drets laborals es tradueix, en la pràctica, en la cancel·lació massiva d’excursions, colònies i activitats complementàries que formaven part habitual del calendari escolar.

Aquesta escala del boicot demostra que no estem davant un problema puntual ni d’uns pocs centres marginals. Es una acció coordinada que afecta a centenars de milers de famílies a Catalunya i a milers a Lleida, i el seu impacte transcendeix l’àmbit estrictament escolar. Molts pares, la notícia arriba en forma de comunicat del centre cancel·lant una sortida ja prevista, amb el diner pagat en suspens i el fill mirant la mochila que no es va a usar.

El sector asfixiat: tancaments i ERTE al cent per cent

La primera factura del boicot no la paga l’Administració; la paga el teixit empresarial de les cases de colònies i albergues escolars. L’Associació de Cases de Colònies i Albergues de Catalunya (Accac) ha alertat que la situació ja és crítica. El seu president, Werner Estellé, ha advertit de “conseqüències catastròfiques” per al sector: pèrdua de llocs de treball, tancament d’instal·lacions i la destrucció d’un model educatiu “que reconeix el valor educatiu de les excursions i pernoctacions”.

Les xifres ho confirmen. El sector de l’oci educatiu registra pèrdues econòmiques de fins al 70-80 % en les reserves de la temporada d’octubre-novembre. Davant un col·lapse semblant, molts propietaris de cases de colònies han optat per tancar les seves portes i activar ERTEs al cent per cent del personal. No poden mantenir obertes instal·lacions que depenen gairebé exclusivament de les grups escolars, ni poden assumir costos fixes —personal, manteniment, subministraments— amb una ocupació reduïda a la mínima expressió.

La lògica del empresari del sector és demoledora i comprensible: “No podem esperar que arribin les reserves”, resumeix Estellé. Si els centres educatius no confirmen activitats, no hi ha ingressos; si no hi ha ingressos, no hi ha nómina; si no hi ha nómina, l’ERTE i el tancament són l’única sortida. Un exemple concret el trobem a la casa de colònies Miravall, a Juneda, que ja ha perdut un 60 % de les reserves i, fins ara, no preveu tancar-se, encara que viu una situació de màxima tensió. El seu cas no és una excepció; és el mirall en què es miren centenars de negocis de les comarques de Lleida.

Aquestes empreses no operen amb margens holgats. La seva dependència gairebé total dels grups escolars els permet prendre decisions amb mesos d’avanç. Cap empresari pot arriscar-se a mantenir instal·lacions obertes sense garanties.

Cada tancament d’una casa de colònies, cada ERTE al cent per cent i cada família que renuncia a una sortida escolar representen un dany que no es recupera amb un comunicat posterior de arrepentiment.

Lleida necessita que les autoritats educatives deixin de mirar cap a un altre costat. Necessita que es respectin els compromisos adquirits, que es garanteixin les activitats escoltaires i que es protegeixi un teixit empresarial que no demana privilegis, sinó únicament que no li cortin les cames per caprici. La ciutat, espanyola i constitucionalista, no pot permetre que un punyad de sindicats decidis quines poden o no poden fer els seus fills a l’escola.

El temps corre en contra de les famílies i les empreses. Si no es restableix l’ordre, Lleida recordarà qui sacrifica la seva economia, el seu treball i l’educació dels seus menors en l’altar d’una intransigència que ja ha demostrat sobradament la seva capacitat de destrucció.