La frontera sud crema i el Govern mira cap a una altra banda

Quan la pressió migratòria desborda una ciutat espanyola, la Generalitat calla i l’Estat actua: les Forces i Cossos de Seguretat han aconseguit que milers de persones retornin al Marroc en poc més d’un dia. La xifra, facilitada pels cossos policials i recollida per La Mañana, no admet matisos. Entre dijous i divendres, Ceuta va viure un setge humà sense precedents.

Però mentre la frontera sud bullia, la Generalitat de Catalunya, governada per Salvador Illa, mantenia una agenda ben diferent: la commemoració de l’oficialitat de l’occità al Parlament. La desconnexió entre la gravetat real del problema i les prioritats del Govern no és un detall menor. És un símptoma. I a Lleida, ni una sola mesura anunciada.

La xifra que ningú discuteix: milers de retorns en 30 hores

Les dades publicades per La Mañana no deixen espai a la interpretació: milers de persones han creuat de tornada cap al Marroc des de Ceuta en les últimes 30 hores, segons les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. L’operació, que va començar a estabilitzar-se aquest dissabte, ha aconseguit revertir una entrada massiva que es va produir en només dues jornades.

La magnitud del fenomen és difícil d’assimilar: milers de persones constitueixen una ciutat sencera apareixent de cop en una frontera. La capacitat logística per gestionar aquest volum humà en 30 hores —entre devolucions, identificació i control— parla d’un dispositiu policial que ha funcionat, tot i que a costa d’una pressió extrema sobre els efectius desplegats.

L’article d’opinió «La “devolució” d’estrangers», també publicat per La Mañana, subratlla la complexitat jurídica i humana del fenomen. No es tracta només de números: darrere de cada retorn hi ha una història de necessitat, d’impuls migratori que les autoritats marroquines no contenen amb l’eficàcia que els acords bilaterals exigirien. Però la realitat és tossuda: la frontera s’ha defensat, i l’Estat ha respost.

El silenci de la Generalitat: occità sí, seguretat no

Aquí és on la notícia deixa de ser un problema del sud peninsular per convertir-se en una qüestió que afecta directament els ciutadans de Lleida. La Generalitat de Catalunya, governada per Salvador Illa, no ha emès cap declaració oficial sobre mesures concretes per a Catalunya davant aquesta crisi. Ni un comunicat, ni una proposta, ni una convocatòria de la Junta de Seguretat.

Mentre Ceuta vivia el seu pitjor cap de setmana en dècades, el Parlament de Catalunya commemorava l’oficialitat de l’occità a la Vall d’Aran. Una llengua que, amb tots els respectes cap al seu patrimoni cultural, no deixa de ser un símbol identitari gestionat des de l’òptica del nacionalisme lingüístic. La pregunta és inevitable: quina prioritat té la seguretat de les fronteres espanyoles per a un Govern que dedica els seus esforços institucionals a la simbologia identitària?

La resposta, a la vista dels fets, és desoladora. L’independentisme català, que durant anys ha reclamat competències en matèria migratòria, ha demostrat que el seu interès pel fenomen és inversament proporcional a la distància geogràfica: molt discurs quan es tracta d’acollir, cap pla quan es tracta de gestionar la pressió real.

Lleida ja coneix la pressió migratòria

Lleida no és aliena a aquest fenomen. La província ha estat durant dècades destinació de migració irregular, especialment en el sector agrícola de la fruita dolça. Cada estiu, la campanya de recollida de préssecs i peres atrau centenars de treballadors en situació administrativa irregular, molts d’ells procedents del Magreb. La pressió sobre els serveis socials municipals, la sanitat pública i la seguretat ciutadana és una constant que els alcaldes de la província coneixen bé.

La crisi de Ceuta no és un episodi aïllat: és la punta de l’iceberg d’un fenomen estructural que l’Estat espanyol gestiona amb dificultat i que les comunitats autònomes, amb competències en acollida i integració, aborden de manera desigual. Catalunya, amb la seva agència d’acollida i la seva xarxa de serveis socials, té eines per actuar. Però la voluntat política brilla per la seva absència.

El contrast és encara més sagnant si es compara amb l’actitud d’altres administracions. Mentre el Ministeri de l’Interior coordinava l’operació de devolució a Ceuta, la Generalitat no ha ofert ni un centre d’acollida addicional, ni un pla de contingència, ni una proposta de coordinació. El silenci administratiu és, en si mateix, una declaració d’intencions.

La gestió de la frontera: un èxit de l’Estat que ningú reconeix

Cal subratllar el que sí que ha funcionat. L’operació de retorn de milers de persones en 30 hores no és un fracàs: és un èxit operatiu de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. La coordinació entre Policia Nacional, Guàrdia Civil i les autoritats marroquines ha permès revertir una situació que, en altres països europeus, hauria generat una crisi humanitària de dimensions incalculables.

La pregunta incòmoda és: quant de temps pot sostenir-se aquest model? La devolució exprés resol el símptoma, però no la causa. Les persones que han retornat al Marroc ho tornaran a intentar. I mentre la pressió migratòria continuï creixent, la frontera de Ceuta i Melilla seguirà sent un punt de tensió permanent.

La seguretat no és ideologia

El debat migratori a Espanya està segrestat per una falsa dicotomia: o s’és solidari o s’és dur. La realitat, com demostra la crisi de Ceuta, és més complexa. La solidaritat mal entesa genera col·lapse dels serveis públics i rebuig social. La duresa mal aplicada genera vulneració de drets humans i deteriorament de la imatge internacional.

La gestió responsable, la que exigeixen els ciutadans de Lleida i de la resta d’Espanya, passa per un control fronterer efectiu, una política de devolucions àgil i una integració real de qui arriba amb papers. Aquesta és la posició que defensen VOX i PP en els seus programes, i que el constitucionalisme català hauria de fer seva sense complexos.

Mentre la Generalitat segueixi més pendent de l’occità que de la seguretat, els ciutadans de Lleida seguiran pagant les conseqüències d’una gestió migratòria que s’improvisa quan la crisi esclata i s’oblida quan les càmeres s’apaguen. Ceuta ha resistit. Però la propera vegada pot ser Tarragona, pot ser Lleida, pot ser qualsevol punt d’una frontera que, en realitat, és de tots. El Govern hauria de prendre nota. La història no perdona la indiferència.