Un veí de Linyola circulava per l’Avinguda Prat de la Riba amb la seva filla menor al cotxe. Minuts després, segons la seva denúncia als Mossos d’Esquadra, era a terra amb un genoll al coll, sense poder respirar, esposat, amb un braç acabat d’operar girat contra l’esquena i un agent de la Guàrdia Urbana al damunt. Hores més tard, a l’hospital, un altre agent li hauria agafat del coll, l’hauria estampat contra la paret i l’hauria amenaçat amb que vigilés perquè ara sabia qui era i que podia anar a per ell. La resposta de l’Ajuntament de Lleida no ha estat obrir una investigació interna, sinó personar-se com a acusació particular contra el denunciant per atemptat contra els agents de l’autoritat. La institució que hauria de protegir el ciutadà es converteix en el seu acusador.
La versió del denunciant: asfíxia, cops i amenaces a l’hospital
Els fets, segons el relat del veí de Linyola recollit per SEGRE, van començar quan diversos agents de la Guàrdia Urbana li van cridar que els havia tallat el pas. El denunciant afirma que hi va haver un lleu fregament entre el seu vehicle i el cotxe patrulla, i assenyala un detall que posa en dubte la versió oficial: l’esgarrapada al cotxe policial era negra, mentre que el seu cotxe és blanc. Aquesta dada, si es confirma, indicaria que el fregament no va ser amb el seu vehicle o que el dany era anterior.
L’escalada de violència va ser immediata. Segons la denúncia, els agents el van tirar a terra, li van girar el braç acabat d’operar, el van esposar, li van posar un genoll al coll i un altre agent es va col·locar al damunt. El denunciant va declarar que no podia respirar. Un tercer agent el va llançar contra el marc de la porta del vehicle policial, impactant-li el front, i li va propinar tres cops de puny a la cara.
La situació no va acabar a la via pública. Ja a l’hospital, on va ser traslladat després de la detenció, un agent el va agafar del coll, el va estampar contra la paret i li va dir que vigilés perquè ara sabia qui era i que podia anar a per ell. El denunciant, que busca testimonis presencials, ha presentat una denúncia formal als Mossos d’Esquadra, el cos policial encarregat d’investigar altres cossos policials a Catalunya.
La resposta de la Paeria: negació i judicialització del denunciant
La reacció de l’Ajuntament de Lleida ha estat immediata i contundent. La Paeria nega categòricament l’agressió. Segons la seva versió oficial, el denunciant es va encarar amb els agents i aquests van procedir a la seva detenció. Lluny d’ordenar una investigació interna per aclarir el succeït, el consistori ha anunciat que es personarà com a acusació particular contra el veí per atemptat contra els agents de l’autoritat.
Aquesta decisió planteja una qüestió de fons: on queda la presumpció d’innocència quan la pròpia institució que l’hauria de garantir es converteix en acusació contra un ciutadà que assegura haver estat víctima d’una agressió? La Paeria no només no investiga, sinó que judicialitza el denunciant, invertint els rols: el ciutadà que denuncia una presumpta brutalitat policial es converteix en l’acusat, i l’Ajuntament, en el seu acusador.
Per al ciutadà de Lleida, aquesta actitud institucional envia un missatge preocupant: si denuncies la Guàrdia Urbana, l’Ajuntament et perseguirà judicialment. La funció de l’acusació particular hauria de reservar-se per a casos en què hi hagi indicis sòlids de delicte, no per a silenciar denúncies incòmodes contra els agents municipals.
El context: una Guàrdia Urbana sota sospita recurrent
Aquest no és un cas aïllat. La Guàrdia Urbana de Lleida ha estat al centre de diverses polèmiques per l’ús de la força. En el passat, un vídeo mostrava diversos agents reduint un jove al carrer Major amb una violència que va generar crítiques a les xarxes socials i al ple municipal. En una altra ocasió, un detingut va denunciar haver rebut cops al calabós, tot i que el cas va quedar arxivat per falta de proves.
El problema de fons és la manca de mecanismes independents de control intern. Quan un ciutadà denuncia la Guàrdia Urbana, la investigació recau en els Mossos d’Esquadra, però la Paeria té la potestat d’obrir expedients disciplinaris interns. En aquest cas, l’Ajuntament ha optat per no fer-ho i, en lloc seu, ha decidit perseguir el denunciant.
La decisió de personar-se com a acusació particular implica que l’Ajuntament utilitzarà recursos públics per litigar contra un veí que assegura haver estat víctima d’una agressió. En un context de contenció de la despesa municipal, aquesta prioritat resulta, com a mínim, qüestionable.
L’impacte per al ciutadà de Lleida: a qui recórrer?
Per a un ciutadà de Lleida que se senti víctima d’un abús policial, aquest cas estableix un precedent desencoratjador. Si denuncies, no només t’enfrontes a la dificultat de provar els fets, sinó que la pròpia institució que ocupa els agents denunciats es converteix en el teu acusador. El missatge implícit és clar: millor callar.
La denúncia als Mossos d’Esquadra és la via que ha triat el veí de Linyola, però l’experiència demostra que les investigacions internes entre cossos policials rarament conclouen amb sancions contundents. La manca de testimonis independents, la demora en la recollida de proves i el corporativisme policial solen jugar a favor dels agents.
El denunciant busca testimonis que haguessin pogut presenciar els fets a l’Avinguda Prat de la Riba de Linyola. La difusió d’aquest cas als mitjans locals pot ajudar a localitzar algú que veiés el succeït i que estigui disposat a declarar. Sense testimonis, la paraula del ciutadà contra la dels agents rarament prospera als tribunals.
Una reflexió de futur: la necessitat de mecanismes de control independents
Aquest cas hauria d’obrir un debat a Lleida sobre la necessitat de crear mecanismes independents de control de l’actuació policial. Mentre la Paeria actuï com a jutge i part, els ciutadans que denunciïn la Guàrdia Urbana estaran en una posició de vulnerabilitat institucional.
La creació d’una comissió ciutadana de seguiment de l’actuació policial, amb participació de partits, associacions veïnals i experts independents, podria ser una solució. També ho seria l’obligació que tots els agents portin càmeres corporals activades durant les intervencions, una mesura que ja s’aplica en altres ciutats espanyoles i que redueix tant les denúncies falses com els abusos reals.
Mentrestant, el veí de Linyola espera que els Mossos investiguin la seva denúncia amb imparcialitat. La Paeria, en lloc de personar-se contra ell, hauria d’haver obert una investigació interna i, si els fets es confirmen, depurar responsabilitats. La presumpció d’innocència no és un privilegi dels agents; és un dret de tots els ciutadans, inclosos aquells que denuncien haver estat víctimes d’una agressió policial. A Lleida, aquest dret sembla estar en entredit quan la institució que l’hauria de protegir es converteix en acusació.