Han hagut de passar nou anys, un decret llei i una condemna ferma de 45 anys de presó perquè la Generalitat de Catalunya accepti indemnitzar amb 617.473 euros les famílies dels dos agents rurals assassinats a sang freda per un caçador a Aspa, el 2017. La quantitat, aprovada pel Govern, no torna la vida a Xevi i a David, els dos funcionaris públics que complien amb el seu deure aquell fatídic dia, però almenys reconeix el que sempre hauria d’haver estat evident: que l’administració que els ocupava tenia una responsabilitat patrimonial que durant gairebé una dècada es va negar a assumir. La pregunta que qualsevol ciutadà de Lleida s’ha de fer és: per què ha hagut d’arribar un decret llei perquè es faci justícia amb qui arrisquen la vida protegint el nostre patrimoni natural?

El crim que va commocionar les Garrigues

El 18 de juliol de 2017, els agents rurals Xevi i David feien tasques de vigilància en una finca del terme municipal d’Aspa, a la comarca de les Garrigues, quan es van trobar amb Ismael Rodríguez, un caçador furtiu que, segons recull la sentència ferma, va disparar de manera «certa i precisa» afectant zones vitals d’ambdós funcionaris. El doble assassinat va causar una commoció profunda a tota la província de Lleida, on la figura de l’agent rural sempre ha gaudit d’un respecte especial per la seva tasca en la prevenció d’incendis i la protecció del medi ambient.

El judici, celebrat a l’Audiència de Lleida, va concloure amb una condemna de 45 anys de presó per a Ismael Rodríguez, una pena que reflectia la gravetat d’uns fets que la mateixa sentència va qualificar com a «especialment greus» per l’alevosia i la indefensió de les víctimes. Però mentre l’assassí ingressava a presó, les famílies dels agents iniciaven un calvari administratiu que duraria gairebé una dècada.

El mur de la Generalitat

Durant aquests nou anys, la Generalitat de Catalunya, governada successivament per diferents formacions independentistes, es va negar sistemàticament a reconèixer la seva responsabilitat patrimonial en el cas. Les famílies dels agents, representades per l’advocat Pau Simarro, van reclamar una indemnització que consideraven justa, però es van trobar amb una administració que va bloquejar qualsevol avenç al·legant que la responsabilitat recaia exclusivament en l’assassí condemnat.

Aquesta posició resultava especialment dolorosa per als familiars de les víctimes, que veien com la mateixa administració que havia contractat els seus familiars per exercir un servei públic d’alt risc es desentenia de les seves obligacions quan arribava el moment d’assumir-ne les conseqüències. Com va assenyalar l’advocat Pau Simarro, «era de justícia i suposa tancar el cas després de nou anys». L’expressió «era de justícia» ressona amb especial força quan es pensa que durant gairebé una dècada la Generalitat va considerar que no ho era.

El decret llei que va canviar les regles

El punt d’inflexió va arribar amb l’aprovació d’un decret llei per part del Govern de la Generalitat que obliga a rescabalar els agents rurals que pateixin danys en l’exercici de les seves funcions. Aquesta norma, que modifica el marc legal previ, ha estat l’instrument que ha permès desbloquejar la indemnització de 617.473 euros per a les famílies dels dos agents assassinats a Aspa.

La pregunta que sorgeix de forma inevitable és: per què va ser necessari un decret llei perquè l’administració fes el que la lògica i la justícia dictaven des del primer moment? La resposta, probablement, es troba en una cultura administrativa que tendeix a prioritzar la protecció de l’erari públic per sobre de la reparació a les víctimes, especialment quan es tracta de servidors públics que han donat la vida en acte de servei.

El cas dels agents rurals d’Aspa no és un fet aïllat. A Catalunya, la figura de l’agent rural ha estat tradicionalment infradotada i exposada a riscos que altres administracions, com els Mossos d’Esquadra, tenen millor coberts. La manca de mitjans, la precarietat laboral i l’absència d’un reconeixement adequat a la seva tasca han estat denunciades en repetides ocasions pels sindicats del sector.

L’impacte real per al ciutadà de Lleida

Per als ciutadans de Lleida, aquesta notícia té una lectura amarga. D’una banda, la indemnització suposa un reconeixement tardà però necessari a la memòria de dos professionals que van perdre la vida protegint el nostre entorn natural. De l’altra, el fet que hagi estat necessària una dècada de lluita administrativa per aconseguir-lo posa de manifest les mancances d’un sistema que, massa sovint, abandona els qui més ho necessiten.

El cas d’Aspa hauria de servir com un avís per a l’administració catalana. Si els agents rurals, que fan una tasca essencial en la prevenció d’incendis i la protecció del medi ambient, no tenen garantida una protecció adequada i un rescabalament ràpid en cas de tragèdia, quin missatge s’està enviant a qui decideix dedicar la seva vida a aquest servei públic?

A més, la xifra de 617.473 euros, tot i que significativa, no deixa de ser un consol econòmic per a unes famílies que han perdut els seus éssers estimats de la forma més violenta imaginable. La justícia, en aquests casos, mai no és completa, però almenys hauria de ser ràpida i exemplar. Cap de les dues coses ha passat en aquest cas.

Una reflexió de futur

El decret llei que ha permès aquesta indemnització és, sens dubte, un avenç normatiu. Però no hauria de ser el final del camí. La Generalitat ha d’anar més enllà i establir un sistema de cobertura automàtica per als agents rurals que pateixin danys en acte de servei, sense necessitat que les famílies hagin de recórrer un calvari burocràtic de nou anys per obtenir el que és just.

La societat lleidatana, que tant valora la tasca dels agents rurals en la protecció dels nostres boscos i camps, mereix saber que qui arrisca la vida per nosaltres tindrà una resposta àgil i humana per part de l’administració. El cas d’Aspa hauria de ser l’últim d’una llarga llista de demores injustificades.

Com a reflexió editorial, cal preguntar-se si l’independentisme que ha governat Catalunya durant aquests nou anys ha prioritzat realment la protecció dels servidors públics o si, per contra, ha utilitzat la burocràcia com un instrument per eludir responsabilitats. La resposta, a la llum dels fets, sembla clara: la justícia ha arribat, però ha arribat massa tard. I això, per a les famílies d’en Xevi i en David, és una ferida que cap quantitat de diners podrà tancar del tot.