Lleida ha quedat una vegada més marginada per l’independentisme en l’organització de la Diada. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i la resta d’entitats sobiranistes han anunciat que les manifestacions de l’11 de setembre se celebraran simultàniament a Barcelona, Girona i Amposta, excloent deliberadament la capital del Segrià com a punt de trobada. El lema escollit —«HI SOC. HI SOM. Pel present i pel futur: INDEPENDÈNCIA»— sona buit per als lleidatans que, un any més, veuen com el separatisme organitza la seva gran cita anual sense comptar amb la quarta capital de província catalana. Mentre els líders sobiranistes centren els seus esforços en l’eix Barcelona-Girona i el sud de Tarragona, Lleida s’enfronta a problemes reals d’inseguretat ciutadana, degradació dels serveis públics i una crisi econòmica que no entén de banderes.

Un model descentralitzat que oblida Ponent

Les entitats organitzadores —ANC, Òmnium, Associació de Municipis per la Independència (AMI), Consell de la República, Intersindical i CIEMEN— han optat per mantenir el model descentralitzat iniciat fa dos anys, però la geografia de les protestes revela una jerarquia clara. Barcelona, Girona i Amposta acolliran les tres úniques marxes oficials, mentre que Lleida, amb una població considerable i una tradició històrica de mobilització independentista, queda fora del mapa. Segons ha publicat SEGRE, la decisió no respon a criteris logístics ni d’aforament: simplement, la capital del Segrià no és prioritat per a qui dissenya l’estratègia separatista.

A Barcelona i Amposta hi haurà dues columnes diferenciades —Present i Futur— que confluiran al punt d’arribada, mentre que Girona acollirà una sola columna. Els organitzadors han justificat els eixos temàtics com a resposta a l’«espoli fiscal», el «deteriorament dels serveis públics», la «crisi de l’habitatge», el «col·lapse d’infraestructures» i l’«emergència lingüística». No obstant això, el ciutadà de Lleida es pregunta: on queda l’emergència dels barris de la Mariola, Cappont o el Secà de Sant Pere, on la inseguretat i la manca d’inversió són el pa de cada dia?

El discurs de l’ANC: independència o res

El president de l’ANC, Josep Vila, ha declarat que cal una mobilització massiva i transversal que torni a situar la independència al centre de l’agenda política, planti cara a l’Estat espanyol i obligui els partits independentistes a recuperar aquest objectiu com a prioritat. La declaració, recollida per La Mañana, revela la fractura interna del moviment: els partits independentistes —Junts, ERC i la CUP— porten mesos sense posar-se d’acord sobre l’estratègia, mentre l’ANC intenta forçar una radicalització del discurs.

Però la pregunta que flota a l’ambient lleidatà és una altra: quin sentit té mobilitzar-se per la independència quan el propi independentisme ignora una de les capitals de província més importants de Catalunya? La resposta la donen els fets: Lleida no és estratègica per al separatisme perquè la seva base social és més moderada, perquè la seva economia està més vinculada al sector agroalimentari i logístic —que depèn del mercat espanyol— i perquè els seus votants independentistes, tot i existir, no són suficients per justificar el desplegament logístic d’una gran manifestació. En altres paraules: al sobiranisme, Lleida li importa poc.

El contrast amb la gestió local: Larrosa i el protocol de Mequinensa

Mentre les entitats independentistes decideixen ignorar Lleida, el paer en cap, Fèlix Larrosa (PSC), ha optat per una agenda de cooperació transfronterera que, tot i ser lloable, no aborda els problemes de fons. Recentment, Larrosa va signar un protocol de cooperació amb Mequinensa, municipi aragonès de la Franja, per impulsar projectes conjunts en matèria cultural i turística. La iniciativa és positiva, però contrasta amb la manca de reivindicació davant la Generalitat per l’abandonament d’infraestructures clau com l’estació de tren de Lleida-Pirineus, el retard en la construcció de la quarta fase de l’Hospital Arnau de Vilanova o la precarietat del transport públic a l’àrea metropolitana.

L’independentisme local, per la seva banda, ha guardat silenci. Els regidors de Junts i ERC a l’Ajuntament de Lleida no han emès declaracions públiques sobre l’exclusió de la ciutat a la Diada, cosa que suggereix que accepten la decisió de les seves respectives cúpules. La CUP, que sempre ha defensat un independentisme «de base», tampoc no ha protestat. El resultat és que Lleida es converteix en un territori de ningú: ni el PSC la reivindica amb força davant la Generalitat, ni l’independentisme la inclou a la seva agenda mobilitzadora.

L’impacte real per al ciutadà de Lleida

L’exclusió de Lleida de la Diada no és un mer detall organitzatiu. Té conseqüències concretes per als lleidatans que se senten espanyols i que veuen com l’independentisme centra els seus esforços en l’eix Barcelona-Girona, deixant Ponent com a territori secundari. La inseguretat ciutadana, amb dades del Ministeri de l’Interior que situen Lleida com una de les capitals catalanes amb més taxa de delictes per habitant, no apareix als eixos de la protesta independentista. La crisi de l’habitatge, que afecta especialment els joves i les famílies treballadores, tampoc no és prioritat per als que clamen contra l’«espoli fiscal».

Mentrestant, els Mossos d’Esquadra es preparen per a un dispositiu de seguretat que, com cada any, mobilitzarà milers d’agents a Barcelona, Girona i Amposta, mentre que Lleida es queda amb la rutina d’una ciutat que no és notícia per a l’independentisme. La Diada serà, una vegada més, la festa d’uns quants, organitzada per a uns quants i en benefici d’uns quants. I Lleida, la quarta capital, seguirà esperant que algú la posi al mapa.

Lleida, marginada per l’independentisme: una declaració d’intencions

La decisió de les entitats sobiranistes d’excloure Lleida de la Diada no és un error logístic ni una distracció: és una declaració d’intencions. L’independentisme ha decidit que el seu futur passa per Barcelona, Girona i el sud de Tarragona, mentre que Lleida queda relegada a un segon pla. Per als lleidatans que se senten espanyols, aquesta marginació és una oportunitat per reflexionar sobre quin model de Catalunya volen: un que els ignori o un que els tingui en compte.

L’11 de setembre, mentre les columnes independentistes desfilin pels carrers de Barcelona, Girona i Amposta, Lleida hi serà, treballant, estudiant, fent front als seus problemes reals. Potser és el moment que els lleidatans comencin a preguntar-se si val la pena continuar invertint energia emocional i política en un moviment que, a totes clares, els ha donat de banda. La resposta, com sempre, és a les urnes i al carrer. Però, de moment, l’independentisme ha parlat clar: Lleida no està als seus plans.