La Generalitat ha activat aquest dissabte una alerta civil massiva dirigida a les comarques del litoral i el prelitoral de Barcelona i Tarragona, a les de Girona i a les comarques d’Osona i el Moianès. L’ordre obliga a limitar la mobilitat des d’última hora de tarda de dissabte fins a les 14.00 hores del 4 d’octubre. El temporal, que el Servei Meteorològic de Catalunya no descarta que evolucioni cap a un minihuracà mediterrani, pot deixar més de 200 litres per metre quadrat en sis hores o menys en una vintena de comarques. Mentrestant, Lleida queda fora del mapa d’avisos. I mentre Rodalies i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya suspèn la circulació des de les 20.00 hores de dissabte, les úniques línies que segueixen en marxa són la RL3 i la RL4 de Lleida i la R16 entre Tortosa i l’Hospitalet de l’Infant. La paradoxa és evident: el Govern confina mitja Catalunya, oblida Lleida en l’alerta mòbil i depèn dels seus trens.

Una alerta civil no és un avís meteorològic més. És l’instrument màxim que té una administració per comunicar-se amb tots els ciutadans alhora, sense barreres, sense filtres i sense distincions. Quan sona al mòbil, l’Estat —en aquest cas, la Generalitat— està dient que hi ha un risc real i que cada persona ha d’actuar en conseqüència. Per això, excloure una província sencera d’aquell missatge no és un error tècnic menor: és una decisió política que dibuixa, una vegada més, qui compta i qui no.

Una alerta a mida que deixa Lleida fora

Segons ha publicat La Mañana a la seva edició del 4 d’octubre, el missatge enviat per la Generalitat no és una recomanació vaga. El Govern demana als habitants d’aquestes comarques que limitin els desplaçaments a situacions imprescindibles, que suspenguin l’activitat dels serveis socials bàsics i especialitzats i que, en la mesura del possible, no surtin de casa. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha fet una crida explícita a la població perquè no abandoni els seus domicilis. La directora del Servei Meteorològic de Catalunya, Sarai Sarroca, ha resumit l’amenaça amb una frase que no admet interpretacions: «Caurà molta pluja».

L’avís es recolza en unes dades meteorològiques extraordinàries. El Servei Meteorològic preveu més de 200 litres per metre quadrat en sis hores o menys en algunes zones, amb precipitacions torrencials en una vintena de comarques i amb el focus més perillós situat al litoral i el prelitoral. És una quantitat d’aigua capaç de desbordar cursos d’aigua, inundar túnels, col·lapsar clavegueram, trencar carreteres i deixar barris sense serveis bàsics. En aquest escenari, restringir la mobilitat i suspendre activitats és una mesura de protecció civil comprensible. El que no ho és tant és que la Generalitat decideixi, a l’hora d’informar els seus ciutadans, qui mereix el missatge oficial a la butxaca i qui queda al marge.

L’omissió de Lleida en l’alerta mòbil no és un detall menor ni una anècdota administrativa. La seguretat ciutadana comença per la informació, i una alerta civil massiva és precisament l’instrument que té el Govern per arribar a tots els ciutadans per igual, sense distincions de codi postal. Si el temporal amenaça amb convertir-se en un minihuracà mediterrani i amb deixar més de 200 litres per metre quadrat en menys de sis hores, per què l’avís no ha arribat als mòbils de la província de Lleida? No es tracta de negar que el risc sigui menor a l’interior —el propi Servei Meteorològic situa el focus al litoral i el prelitoral—, sinó de senyalar que la Generalitat torna a dibuixar un mapa de primera i de segona classe.

En quedar fora del mapa d’avisos, els ciutadans de Lleida no han rebut l’alerta mòbil que sí ha arribat a bona part de la resta de Catalunya. S’han assabentat pels mitjans de comunicació, pels contactes personals o per les xarxes socials. Aquesta asimetria informativa és inacceptable en una comunitat autònoma que presumeix d’avançada en matèria de protecció civil. El missatge que transmet el Govern és clar: quan bufen els vents forts, l’eix costaner i metropolità ocupa el centre de l’escena, i Lleida queda a la vora. No és la primera vegada que la província de Lleida contempla des de la distància les decisions que es prenen a Barcelona, i cada vegada costa més creure que es tracta d’un oblit casual.

L’únic tren que no es rendeix és a Lleida

Mentre la Generalitat ordenava paralitzar la mobilitat, Rodalies de Catalunya i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya suspendien la circulació de trens a partir de les 20.00 hores de dissabte. La mesura afectava la pràctica totalitat de la xarxa ferroviària. Tanmateix, entre tots els serveis de Catalunya, només tres línies seguien circulant: la RL3 i la RL4 de Rodalies de Lleida, i la R16 entre Tortosa i l’Hospitalet de l’Infant.

Fets com aquest confirmen que Lleida no és una província de segona, almenys pel que fa a la resistència de les seves infraestructures. Mentre l’àrea metropolitana de Barcelona tancava les vies, Lleida mantenia obertes dues de les seves línies de rodalia. Per al ciutadà de Lleida que necessitava desplaçar-se per motius laborals, familiars o d’emergència, la notícia era una bona notícia. Però també és una imatge reveladora: el Govern tanca la xarxa neuràlgica del país i, al mateix temps, deixa operatives línies perifèriques que, per una vegada, no depenen de Barcelona. La paradoxa no s’hauria d’usar per minusvalorar l’esforç dels operadors ferroviaris —que compleixen amb el seu servei en condicions adverses—, sinó per preguntar-se per què la Generalitat continua gestionant el territori com si Catalunya acabés al Besòs.

Hi ha quelcom més en aquesta imatge. Mentre les administracions nacionalistes pinten un mapa sentimental de Catalunya unida i indivisible, les dades concretes —on arriba l’alerta, quin tren circula, qui rep el missatge— dibuixen una altra geografia molt menys romàntica. És la geografia d’una Catalunya que gira al voltant de la costa i de la capital, i que mira l’interior com si fos una frontera llunyana. Lleida, en aquesta geografia, no és centre: és perifèria obligada a funcionar perquè el sistema no s’ensorri.

Gestió de crisi o gestió territorial

Salvador Illa ha demanat als ciutadans que no surtin de casa. La Generalitat ha suspès l’activitat ferroviària de Rodalies i FGC a partir de les 20.00 hores de dissabte. Ha ordenat el tancament de serveis socials. Són decisions de Govern, legítimes en un escenari de risc meteorològic. Però el ciutadà de Lleida té dret a preguntar-se per què aquestes mateixes autoritats no li han enviat l’alerta mòbil que sí ha rebut un veí de Mataró, de Tarragona o d’Olot.

La gestió d’una emergència no es pot convertir en un exercici de geografia política. La seguretat ciutadana, la informació i la mobilitat no són privilegis de les comarques costaneres. Quan el Govern dispara una alerta massiva, ho fa en nom de tots els catalans; si exclou Lleida, està admetent —amb fets, no amb paraules— que per a ell la província és un territori residual. I no ho és. Lleida és una província espanyola, capital d’un territori històric i amb un pes econòmic i social real. Que els seus ciutadans s’hagin d’assabentar per tercers d’una ordre de confinament que afecta el conjunt de la comunitat és una lliçó del que no s’ha de repetir.

L’independentisme català ha construït un relat de país unit que, en els dies de tempesta, es desvaneix entre el Mediterrani i la Diagonal. La realitat és més tossuda: els qui governen des de Barcelona miren al litoral i a l’àrea metropolitana com si la resta del territori fos un decorat. Lleida no és un apèndix ni una província de segona fila. És una terra que alimenta, transporta, treballa i resisteix. Quan la Generalitat reparteixi la propera alerta, hauria de recordar-ho.

No es demana que Lleida rebi alarmes injustificades. Es demana que el criteri sigui tècnic, transparent i igual per a tothom. Si el risc justifica avisar Osona o el Moianès, també justifica explicar a Lleida què està passant i què ha de fer. La seguretat no pot ser un missatge de conveniència.

Després de la tempesta, un deute pendent amb Lleida

El temporal deixarà fang, retards i danys, però també deixarà una pregunta incòmoda per al Govern: fins quan seguirà gestionant les emergències com si Lleida no formés part del mateix país? La resposta no pot ser una altra volta de rosca centralista, un altre comunicat que oblidi la meitat de la geografia, una altra vegada en què els lleidatans descobreixin per la premsa el que altres reben a la butxaca.

A més, el fet que les línies RL3 i RL4 de Rodalies de Lleida segueixin circulant demostra que la província pot mantenir la calma i el servei quan altres zones es bloquegen. Aquesta capacitat s’hauria de traduir en reconeixement, no en oblit. Lleida no demana tracte de favor; demana el que li correspon per llei: la mateixa informació, la mateixa seguretat i el mateix respecte que qualsevol altra província.

La tempesta passarà. L’aigua baixarà, els trens recuperaran el seu horari, els serveis socials tornaran a obrir les portes i la vida quotidiana retomarà el ritme. Però la imatge d’un Govern que confina mitja Catalunya, oblida Lleida en l’alerta mòbil i, tanmateix, depèn de les línies RL3 i RL4 de la província per mantenir una mica de moviment ferroviari no s’esborrarà amb el primer raig de sol.

El futur exigeix una protecció civil igual per a tothom, sense mapes a mida ni jerarquies territorials. Lleida segueix resistint; el que ja no pot seguir fent és aguantar que la deixin fora del mapa.