El proper dilluns, el Jutjat Contenciós-Administratiu de Lleida celebrarà una vista que condensa bona part del que falla en la gestió municipal de la capital del Segrià. La plataforma Lleida contra la MAT reclama la nul·litat de la llicència d’obres que la Paeria de Larrosa va concedir a finals del 2024 per a la línia d’evacuació del macroparc solar d’Alcarràs, una infraestructura ja en funcionament que passa a només deu metres d’algunes vivendes del Huerto de Lleida. El cas no és una querella ecològica més: és un examen directe del respecte al planejament urbanístic, de la coherència del govern local i de la factura que acabaran pagant els veïns quan l’Ajuntament decideix ignorar els informes dels seus propis tècnics.

La vista del dilluns: un recurs contra el permís municipal

El contenciós es ventilarà al Jutjat Contenciós-Administratiu de Lleida el proper dilluns, segons ha informat La Mañana. A la vista han estat citats una quinzena de tècnics municipals que hauran d’aclarir quins informes van elaborar sobre el traçat de la línia elèctrica i què n’han fet els qui van signar la llicència. El recurrent, la plataforma Lleida contra la MAT, demana que el jutjat declari nul·la la llicència d’obres atorgada per la Paeria.

L’objecte del recurs és precís: la línia d’evacuació aèria que connecta els parcs fotovoltaics d’Alcarràs amb la xarxa elèctrica. Segons la plataforma, aquest traçat no s’ajusta al planejament municipal vigent, que per al Huerto de Lleida exigeix que les línies elèctriques siguin soterrades o, en cas contrari, que es facin servir els corredors d’infraestructures ja existents. En lloc de complir aquesta norma, l’ajuntament va autoritzar una instal·lació aèria de cables i torres que passa a pocs metres de les llars. La sentència que es dicti no només determinarà si el permís era legal: fixarà si a Lleida el planejament continua sent vàlid o si pot ser flexionat davant la pressió d’un gran projecte energètic.

Que el tribunal hagi citat una quinzena d’empleats municipals no és un detall menor. Revela que l’expedient conté informes tècnics, correccions i avisos que algú en la cadena de comandament va decidir ignorar. Quan una administració ha de justificar davant la justícia per què els seus propis tècnics no van ser escoltats, el problema ja no és només urbanístic: és d’ordre institucional. La plataforma no demana l’impossible: demana que es compleixi el planejament que el propi Ajuntament va aprovar.

Els informes que el govern local va deixar en un calaix

La contradicció més greu de l’expedient no rau en l’alegació de la plataforma, sinó en els propis papers de l’Ajuntament. Els serveis tècnics municipals van informar el 2022 i de nou el 2023 que el traçat proposat incomplia el planejament. En els seus informes van reclamar que la línia fos soterrada, sobretot al tram del Huerto, per allunyar-la de les vivendes i preservar l’entorn del mirador de Rufea.

Per tant, l’ajuntament sabia des de fa més de dos anys que l’opció aèria era contrària a la normativa urbanística. No obstant això, a finals de 2024 la Paeria va concedir la llicència. Aquesta seqüència deixa poques dubtes: no va ser un error administratiu no detectat, sinó una decisió política presa amb plena consciència de que contradia els informes tècnics. La defensa de la legalitat no pot dependre de la voluntat del govern de torn; si el planejament es pot saltar quan convé, cap norma protegeix els ciutadans.

Pilar Sanvicén, secretària de Lleida contra la MAT, ha recordat que una línia elèctrica es pot desmuntar i que la legalitat no caduca quan acaben les obres. Aquesta afirmació desmunta l’argument complaent de que, com que la instal·lació ja està muntada i en funcionament, el raonable és deixar-la com està. La justícia administrativa existeix precisament per corregir els abús executats, no només per aturar projectes futurs.

El dany no es limita a una torre mal col·locada. S’estén a la confiança que els veïns han de poder dipositar en els informes municipals. Els tècnics avisen, informen i alerten; si després un polític signa igualment, els funcionaris queden desautoritzats i el ciutadà es queda sense escut. Quan els informes interns es converteixen en paper sense valor, l’administració deixa de ser un garant de la legalitat per convertir-se en un obstacle.

Deu metres i 1,8 quilòmetres de cable aeri

El complex fotovoltaic d’Alcarràs s’estén sobre unes 800 hectàrees, de les quals 654 ja estan executades; encara queden dos parcs per materialitzar. Les seves línies d’evacuació sumen uns 27 kilòmetres entre Alcarràs, Albatàrrec i Lleida. Gràcies a les al·legacions presentades, s’ha aconseguit soterrar el 60 % del recorregut, un dada que demostra que l’alternativa tècnica existia i que la pressió veïnal va servir per a alguna cosa.

Però el tram conflictiu, el del Huerto de Lleida, continua sent aeri durant 1,8 kilòmetres i discorre a només deu metres de diverses cases. No es tracta d’una línia llunyana en un camp buit: és una infraestructura d’alta tensió al mateix marge de patis i finestres. La plataforma sosté que la Paeria hauria pogut evitar aquest pas aprofitant infraestructures existents i acostant-se al corredor de l’alta velocitat, en lloc de travessar el Huerto amb torres i cables aeris.

La comparació entre el 60 % soterrat i el tram aeri restant , concentrat a la zona més propera a les vivendes, és especialment irritant. Allà on els afectats van poder organitzar-se i exigir, la línia va ser enterrada. Allà on l’administració va comptar amb més marge de maniobra, va optar per la solució més ràpida i més lesiva per a l’entorn. Aquesta lògica premia la passivitat ciutadana i castiga els qui van confiar que l’Ajuntament compliria la norma.

Adrià Drago, president de Lleida contra la MAT, ha deixat clar que l’oposició no va dirigida contra el pas de la línia pel terme municipal, sinó contra el fet que ho faci causant danys d’aquesta mena. Aquesta distinció és clau: els veïns no s’oposen al desenvolupament energètic ni a la modernització de les xarxes, sinó que el seu barri, el seu paisatge i la seva seguretat siguin sacrificats per una opció més barata o més ràpida per al promotor. Drago també ha qualificat d’inadmissible dedicar terres fèrtils i productives a aquestes grans infraestructures, una reflexió que posa el dit a la nafra d’un model que converteix el camp en un simple suport de cables i panells.

Qui paga ara la chapuza?

Si el jutjat declara nul·la la llicència, la pregunta immediata és com es corregeix una obra que ja està en funcionament. Les opcions són poques i totes costoses: desmuntar el tram aeri, soterrar-lo allà on ho exigeixi la planificació o reubicar-lo per un corredor que no vulneri la normativa. En qualsevol cas, la factura no la pagarà només l’empresa promotora, sinó que acabarà repercutint, directament o indirectament, en les arques públiques i en els ciutadans de Lleida.

Aquest és el cost real d’una mala gestió municipal. Una llicència atorgada al marge dels informes tècnics no és un problema abstracte d’urbanisme: és un forat econòmic, una degradació de l’entorn i una entel·lació de la tranquil·litat de qui viu a deu metres de la torre. Corregir l’error costarà molt més del que hauria costat fer-ho bé des del principi, i qui va prendre la decisió política d’autoritzar-lo difícilment assumirà personalment la indemnització.

A més, l’execució prèvia de l’obra , amb la línia ja energitzada, introdueix un factor de pressió sobre el jutjat. No és casual. Qui construeix primer i demana permís després sap que, com més avançada estigui la infraestructura, més difícil resulta per a la justícia ordenar-ne el desmuntament. Aquesta estratègia de fets consumats és incompatible amb un Ajuntament que hauria de garantir la legalitat per davant dels interessos d’un gran projecte. La Paeria no hauria d’haver permès que el promotor arribés a aquest punt.

Una lliçó que Lleida no pot ignorar

El cas de la línia aèria del Huerto no és un incident aïllat. És un exemple de com la pressa política, la complaença amb els grans operadors energètics i el menyspreu per la planificació acaben imposant-se sobre els drets dels veïns. La transició energètica pot ser necessària, però no és un comodí per saltar-se la llei ni per convertir terres fèrtils i paisatges consolidats en un polígon industrial a cel obert.

Per als ciutadans de Lleida que reclamen ordre, transparència i respecte a la legalitat, la sentència del Jutjat Contenciós-Administratiu tindrà un valor que va més enllà d’aquesta recerca. Si s’anul·la la llicència, es reforçarà el principi que al municipi regna l’Estat de dret i que cap govern local no està per damunt de la planificació. Si la recerca fracassa, el missatge serà el contrari: que n’hi ha prou amb executar una obra perquè la il·legalitat prescriu pel simple pas del temps.

El proper dilluns no es jutja només una llicència. Es jutja la credibilitat d’una Paeria que, segons els seus propis documents, va autoritzar una obra que els seus tècnics consideraven contrària a la planificació. També es jutja la capacitat de la justícia administrativa per protegir els veïns de Lleida d’una infraestructura que ja els ha canviat el paisatge, la tranquil·litat i, possiblement, el valor dels seus habitatges. La línia elèctrica del macroparc solar d’Alcarràs es pot desmuntar. La legalitat, com ha recordat la plataforma, no caduca pel simple fet que les obres hagin acabat. El que sí que caduca, si la justícia no actua amb contundència, és la confiança dels veïns de Lleida en un Ajuntament capaç d’ignorar els seus propis informes per, després, exigir-los a ells que assumeixin les conseqüències. Lleida necessita governs que facin complir la llei abans de signar llicències, no després que els cables ja creuin el Huerto a deu metres de les cases.