Les parets del Palau de la Generalitat tornen a demostrar que resistir és l’única doctrina vigent al Palau. El Parlament ha debatut la reprovació i el cessament de la consellera d’Educació, Esther Niubó, després de les recents exigències de dimissió que sacsegen l’Executiu català. Salvador Illa va sortir en la seva defensa de manera immediata a la cambra catalana. « Té la meva confiança », va respondre davant de les peticions de cessament que acumulava sobre la seva taula. La blinden a Barcelona mentre a les aules de Lleida i la seva província la realitat continua sent exactament la mateixa que denuncien els pares des de fa dècades. La immersió lingüística obligatòria no es toca ni amb una coma.

Des dels despatxos oficials es despatxen consignes sobre la normalitat democràtica i el diàleg, però els qui aquí escrivim sabem molt bé què passa quan un pare lleidatà creua la porta d’un col·legi públic exigint que els seus fills rebin classes també en espanyol, la llengua oficial de l’Estat. S’amarat del silenci administratiu, de la mirada esquiva dels directors de centre i de la constatació que la Generalitat prefereix gastar els diners dels contribuents a blindar estructures ideològiques abans que a garantir els drets civils més elementals dels ciutadans. Aquí ningú dimiteix per vulnerar sentències judicials.

El blindatge polític al Parlament

La sessió de control al Parlament va deixar palesa la pinça amb la qual opera el socialisme català en matèria educativa. Els grups parlamentaris que sostenen el president Illa van tancar files al voltant de la seva consellera d’Educació amb disciplina militar. La consigna era clara i no admetia fissures. El debat sobre la gestió de Niubó es va saldar amb el rebuig a qualsevol mena d’assumpció de responsabilitats polítiques.

Les explicacions donades des de la trona van eludir el fons del problema. A Lleida estem acostumats que els problemes reals del camp, de les infraestructures i de l’educació quedin sepultats sota tones de propaganda institucional. Mentre el Govern dedica els seus esforços a protegir els seus càrrecs públics de les turbulències parlamentàries, les famílies de la Catalunya interior assisteixen amb escepticisme a un espectacle on les cadires importen bastant més que la llibertat d’elecció dels pares. El corró institucional funciona a ple rendiment cada vegada que es demana transparència.

La realitat de les aules a Lleida

Per al ciutadà del carrer que madruga a Lleida, que paga religiosament els seus impostos a la Generalitat i que compleix amb les ordenances municipals, la supervivència política d’Esther Niubó no canvia absolutament res. La imposició lingüística continua marcant el dia a dia dels col·legis i instituts lleidatans. La presència de l’espanyol en els impresos oficials de matrícula continua sent testimonial o directament inexistent. La llei s’aplica de manera implacable contra el castellà, mentre els tribunals dicten sentències que els successius governs autonòmics s’encarreguen de menystenir amb subterfugis burocràtics.

La província de Lleida pateix de manera especialment sagnant aquesta desconexió entre la política de despatx i el carrer. Aquí el teixit associatiu en defensa del bilingüisme fa anys que denuncia l’assetjament institucional que pateixen els alumnes els progenitors dels quals reclamen el percentatge mínim de castellà que estableixen els tribunals. La resposta del Departament d’Educació sempre és la mateixa: inspeccions opaces, pressions als centres i un ferri control ideològic sobre els professors que s’atreveixen a apartar-se del dogma oficial.

La blindada continuïtat de la consellera en el seu lloc només confirma que el full de ruta identitari continua intacte. No hi ha voluntat real de corregir el rumb, ni d’atendre aquesta meitat de la societat catalana que no combrega amb el nacionalisme obligatori. Les batalles dialèctiques al Parlament serveixen per ocupar portades durant vint-i-quatre hores, però el mur invisible que aïlla els fills dels lleidatans del seu dret a estudiar en la seva llengua materna continua perfectament aixecat. En aquesta casa continuarem posant negre sobre blanc el que uns altres tapen amb somriures protocol·laris i pressupostos milionaris en propaganda.

Context institucional i la gestió del Departament

L’arribada d’Esther Niubó a la conselleria d’Educació i Formació Professional de la Generalitat de Catalunya es va produir a l’agost de 2024, després d’anys dedicada als assumptes educatius des del PSC i el Parlament. Des d’aleshores, la gestió del seu departament ha estat sota el focus no només per les qüestions lingüístiques de sempre, sinó per greus ensopegades tècniques i metodològiques que afecten directament la credibilitat del sistema educatiu català.

Segons publica El Español, Esther Niubó enfronta peticions de dimissió per part de PP, Junts i Vox arran de la greu fallada registrada a la prova PISA 2025. Les dades recollides en la investigació interna i difoses pel citat mitjà assenyalen que Catalunya es va quedar sense resultats comparables en PISA a causa d’un percentatge d’exclusions d’alumnes molt superior al permès per l’OCDE. En concret, el percentatge d’exclusions va arribar al 23,2%, enfront del 5% recomanat per l’organisme internacional.

Malgrat que l’informe intern assenyala que l’advertiment sobre aquest excés d’exclusions no va arribar als responsables polítics a temps, la responsabilitat institucional recau de ple sobre el Departament d’Educació. La prova PISA 2025 es va preparar i aplicar quan Niubó ja ostentava el càrrec de consellera, i el Consell Superior d’Avaluació, l’organisme encarregat de coordinar-la a Catalunya, depenia orgànicament del Departament d’Educació. Tot això situa la gestió del fiasco sota la seva responsabilitat política, obrint expedients disciplinaris en el si del departament mentre se succeeixen les demandes de cessament des de l’oposició parlamentària.

Reaccions polítiques i el respatller del Govern

Davant d’aquest panorama de pressió política i sol·licituds formals de dimissió per part dels grups parlamentaris de PP, Junts i Vox, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va optar per tancar files de manera absoluta. Durant la seva compareixença al Parlament juntament amb la consellera, on va acudir a explicar l’error que va deixar a Catalunya sense resultats comparables en l’avaluació internacional, Illa va esborrar qualsevol dubte sobre el futur del seu equip.

«Té la meva confiança», va respondre de manera tallant el president català davant de les insistents peticions de cessament llançades des dels escons de l’oposició. Aquest suport incondicional evidencia l’estratègia de l’executiu autonòmic de blindar als seus titulars malgrat les fallades estructurals i estadístiques que situen l’educació catalana a l’ull de l’huracà. Per al Govern, mantenir el control polític de la conselleria preval sobre les conseqüències d’un informe internacional fallit, consolidant una vegada més la impermeabilitat de la cúpula de la Generalitat davant de les demandes d’assumpció de responsabilitats que exigeix l’oposició al Parlament.